“La ruta blava”

Els mars del sud són, per molta gent, la representació del paradís terrenal. Illes i atols de noms exòtics –Tahití, Bora Bora, Raiatea...- que evoquen llocs on sembla que només sigui possible ser feliç. Des que els antics navegants europeus les van donar a conèixer, el mite de les illes del Pacífic s’ha mantingut viu fins als nostres dies. Aquest mite ha empès navegants, viatgers, escriptors, artistes i rodamóns de tota mena a viatjar fins a aquells latituds, a la recerca de ves a saber quin paradís perdut. Aquests periples i aventures personals han generat una producció literària ingent, dins d’aquest gènere anomenat “literatura de viatges”, amb obres d’interès divers. En la nostra literatura, els mars del sud van inspirar un llibre que aquests dies torna a estar d’actualitat: “La ruta blava”, de Josep Maria de Sagarra. En aquesta obra, l’escriptor explica un viatge que va fer a la Polinèsia Francesa, del desembre de 1936 al juliol de 1937. El motiu d’actualitat és l’estrena d’un documental i d’una obra de teatre sobre “La ruta blava”.



Josep M. de Sagarra (1894-1961) ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Un viatge de lluna de mel al començament de la guerra civil? Sí i no. De fet, Sagarra havia hagut de sortir d’Espanya, fugint dels escamots de la FAI que el buscaven, i s’havia instal•lat a París amb la seva promesa. Allà Sagarra va oferir els seus serveis a la República, però sense que en sortís res. Llavors, un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.



Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal•lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir “La ruta blava” al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de “El camino azul”, dins de la “Colección Tierras y Mares”. Precisament tinc un exemplar d’aquella primera edició en castellà, que me’l va regalar la Marta per un aniversari. La versió original catalana, pòstuma, no veuria la llum fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes “L'Equador i els tròpics”, publicat el 1947.

Aquí teniu un fragment de “La ruta blava”.

Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl•lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril•le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid.

Sagarra dedica un capítol a les goletes que naveguen entre les illes.

L’any passat, l’escriptor i periodista Joan de Sagarra, fill de Josep M. de Sagarra i de Mercè Devesa, tornava a la Polinèsia, de la mà de la productora Mom, per gravar un documental sobre el viatge que van fer els seus pares setanta anys abans. Aquest documental, que es titula igual que el llibre, “La ruta blava”, es va estrenar dimarts passat al Canal 33. El film il•lustra amb imatges el text de l'obra i contrasta els mites dels mars del sud, tal com els descriu l’autor, amb la realitat actual. Per altra banda, el proper divendres, s’estrenarà l'obra de teatre del mateix títol al Teatre Romea de Barcelona, i estarà en cartell fins el 2 d'agost, en el marc del Festival Grec 2009 de Barcelona.

Si us vau perdre l’emissió del documental “La ruta blava”, ara el podeu repescar a través del servei 3 a la carta, de TV3.

La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i dels mars del sud no és gens idíl•lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta, que està en mans dels xinesos, als quals dedica frases com aquesta: “comadrejas sin pelo, de ojos alargados y de humilde sonrisa, se esconden tras los negocios más fuertes y dan la cara en los negocios más pequeños, de insignificante beneficio”. Avui dia, en temps de diversitats i multiculturalitats, aquest to resulta com a mínim sorprenent.

Un s’imagina que, fa setanta anys, la Polinèsia havia de ser el més semblant a un paradís sobre la Terra. Com és possible que Josep M. de Sagarra no caigués rendit davant de la bellesa i l’encant de les illes i de la seva gent? En Joan de Sagarra ho explicava en la seva secció dominical de “La Vanguardia”, dient que els seus pares, tot i que es van embarcar el dia dels Sant Innocents, sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís. El seu pare –i això ho diu també en el documental- havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Lairis, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.

Però la literatura catalana “clàssica”, per dir-ho així, sobre els mars del sud no s’acaba aquí. El 1926, deu anys abans que Sagarra, l’escriptora Aurora Bertrana es va instal•lar a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. D’aquella experiència en van sortir el llibre “Paradisos oceànics” (1930), que la mateixa autora va traduir al castellà amb el títol de “Islas de ensueño” (1933). I més tard va escriure diversos contes i novel•les de temàtica oceànica. Curiosament, tant Bertrana com Sagarra s’acabaven de casar quan van viatjar a la Polinèsia; però cadascú en té una visió molt diferent. Us recomano la lectura de l’article Vicenç Riullop “Sagarra i Bertrana, lluna de mel a Tahití”, que trobareu tant en català com en castellà, i veureu dos punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. A més, descriu la trobada de Sagarra, a bord del Ramel, amb un altre navegant, també en viatge de noces, que uns quants anys després es convertiria en una celebritat...

La Polinèsia d’Aurora Bertrana.

Acabo amb un fragment de l’última pàgina de “El camino azul” –recordeu que només disposo de la primera edició en castellà-, escrit el juliol de 1937, quan el vaixell en què viatgen els Sagarra de tornada a Europa ja és a prop de Marsella:

Yo no quisiera engañarme, y ya que me encuentro en el final de mi camino azul, me importa rectificar una cosa: yo he escrito, porque me parecía cierto, que entre el Pacífico, el Atlántico y el Mediterráneo existen notables diferencias. Cuando me hallé en pleno Pacífico por primera vez, todo me parecía más bello, más ancho, más luminoso. Pues bien, saliendo de Tahití, este mismo efecto me lo ha producido el Atlántico después de haber dejado el Pacífico. Y ahora el Mediterráneo tiene, para mis ojos, las mismas olas anchas, el mismo vasto delirio azul, de las primeras tardes soleadas del Atlántico. (...) Nuestro mar posee todo lo imprevisto que se puede apreciar en el mar de las antípodas, y es que cuando viajamos, el deseo de novedad y el deseo de cazar exotismos nos ponen unos falsos lentes delante de nuestros ojos.

Hoy hace cuarenta y cinco días que abandonamos Tahití. Hemos seguido más de la mitad de la cuerda invisible que ciñe el mundo, y el mar no ha perdido ni una gota de azul, ni una gota de poesía...

Si voleu aprofundir en els viatges literaris als mars del sud, us recomano la lectura de "Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep M. de Sagarra", una adaptació de la tesi doctoral de Marta Vallverdú i Borràs.