Un món sense peix

T’imagines un món sense peix? Doncs això és el que pot passar l’any 2048 si continuem pescant amb el ritme actual. Segons els científics, la major part de les espècies de peixos que consumim es podrien haver extingit d’aquí a 40 anys.

Aquesta és la tesi del documental “The end of the line”, estrenat divendres passat a Londres, amb el qual s’inicia una campanya d’àmbit mundial per evitar el col·lapse dels oceans. Diuen que aquest documental pot fer canviar l’opinió pública sobre aquesta qüestió, com ho ha fet “Una verdad incómoda”, la pel·lícula d’Al Gore, en relació al canvi climàtic. Aquest és el tràiler de “The end of the line”.

“The end of the line” concentra bona part de les seves veus d’alerta en la pesca de la tonyina vermella, que podria quedar extingida irreversiblement el 2050, si no es posa fre a la pesca intensiva de què és objecte. El periodista Charles Clover, autor del llibre en què es basa el documental, diu que avui dia “menjar un sushi de tonyina vermella és com menjar-ne un de tigre”. Tant la pel·lícula, com diverses organitzacions ecologistes demanen una moratòria immediata de la pesca de tonyina vermella. L’organització Oceana demanarà a la UE que es prohibeixi la pesca durant quatre anys en cinc zones del Mediterrani on les tonyines hi van a criar per evitar-ne l’extinció. El problema és que els governs i entitats com la Comissió Europea cedeixen a les pressions del lobby pesquer. I les restriccions de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica, que és l’organisme regulador, sempre superen les recomanacions mínimes de la comunitat científica per garantir la supervivència de les espècies.

I això mateix passa també amb el tauró, un animal en perill d’extinció a causa, entre altres coses, de l’augment de la demanda de sopa d’aleta de tauró per la nova classe mitjana xinesa. Això fa que es pesquin milers de taurons només per tallar-los les aletes i llençar l’animal viu al mar. El tauró també forma part de la nostra dieta, tot i que hi ha molta gent que en menja sense saber-ho: el popular cassó o mussola pertany a la família dels taurons. I últimament, a les peixateries, també s’hi troba tintorera. Els taurons també tenen el seu documental que alerta del perill en què es troben: “Sharkwater”, que aquí es va dir “Tiburón, en las garras del hombre”.

Crec que qui de debò pot canviar aquests coses som nosaltres, els consumidors. Ja fa temps que penso que les nostres decisions de consum tenen més força que els nostres vots. Si decidim deixar de consumir peixos en perill d’extinció, la pesca d’aquestes espècies deixarà de ser rendible i s’aturarà. Això vol dir deixar de menjar peix? No, vol dir menjar productes procedents de la pesca sostenible, de la qual en parlo en l’entrada anterior. Naturalment això requereix una actitud proactiva per part nostra: cal ser conscients del què mengem, saber d’on ve i com s’ha pescat; i rebutjar tots aquells productes que vagin en contra de la conservació dels recursos dels mars i oceans. Cada vegada hi ha més restaurants, supermercats i empreses que en són conscients i adopten mesures en aquest sentit.

Què pot passar si no ho fem? Què pot passar si diem que queda peix per anys i que els que vinguin darrere ja trobaran alguna solució? Doncs que, com diu Boris Worm, un dels científics assessors de “The end of the line”, “acabarem amb els oceans plens de meduses, cucs i llots viscosos”. De moment, de meduses, cada dia n’hi ha més...