1.9.09

Trobada de Cadaqués 2009: el “Corb Marí”

El Corb Marí torna a navegar! (Foto: Marta Salomó)

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués, celebrada el 22 d’agost, va ser molt especial per mi, per diversos motius. L’estiu passat érem a Galícia i me la vaig perdre. Per tant, tenia moltes ganes de tornar a participar en una de les trobades que més m’agraden, pel lloc on es fa, pels amics que hi tinc i perquè aquesta va ser la primera concentració de barques de vela llatina que vaig veure, fa molts anys, abans d’entrar en tot aquest món. Però Cadaqués 2009 va ser molt especial per mi perquè hi vaig participar amb el meu bot, un rejovenit Corb Marí, acabat de sortir de la drassana. I ens va anar molt bé: primers classificats en la categoria d’embarcacions fins a 6 metres. A més, la participació va ser nombrosa -28 barques-; el dia, esplèndid; i l’organització, estupenda. En definitiva, una trobada per recordar.

Així lluïa aquest any la Platja Gran.

Vint dies abans, el Corb era al taller de Drassanes Despuig completament decapat i sense el mirall de popa. L’hi havia portat per pintar-lo de dalt a baix; però, un cop decapat, en Quico Despuig es va adonar que les taules del folre estaven molt separades, segurament a causa d’un excés d’estopa. Calia, doncs, treure tota l'estopa vella, refer el coments amb llistons encolats entre les taules i tornar a calafatejar. Però les sorpreses que s’amagaven sota la pintura no van acabar aquí: el mirall de popa estava esquerdat i molt debilitat estructuralment. Suposo que el fora-borda que hi vaig instal•lar quan vaig comprar el vaixell va agreujar el problema. Ara era el millor moment per reparar-ho. Si pintàvem a sobre, les esquerdes i el problema de fons tornarien a sortir tard o d’hora. La millor solució era posar un mirall de popa nou i ben reforçat interiorment, que aguantés bé el pes i les vibracions del motor.


El Corb Marí decapat i sense el mirall de popa.

Feia temps que patia per l’estat de conservació del Corb Marí. Exposat tot l’any a sol i serena, s’anava deteriorant lentament, sense saber què fer per aturar-ho. No disposo d’un espai per treballar, ni del temps, ni de les energies, ni dels coneixements tècnics necessaris per fer-li jo mateix un manteniment de qualitat. Les vegades que ho he fet, al cap de quatres dies la feina feta ja no lluïa. Aquesta vegada calia fer un treball professional de qualitat i amb garanties de durabilitat. Vaig decidir tirar endavant la reparació pensant només en una cosa: salvar el Corb Marí. Estic convençut que, quan el vaig comprar, vaig adquirir també el compromís de conservar aquesta peça del patrimoni marítim balear, de la qual me’n considero un dipositari temporal. M’odiaria a mi mateix si deixés que un vaixell com aquest es fes malbé.


Detalls dels llistons col•locats entre les taules del folre i del calafatejat.

A tres setmanes de la trobada, no pensava que els treballs s’acabarien a temps i me’n vaig anar de vacances sense fer-me il•lusions al respecte. Per això, quan quatre dies abans en Quico em va dir que el Corb estava llest, em va donar una alegria doble: la primera i més important, pel fet d’haver recuperat l’embarcació; i la segona perquè podria participar en la trobada de Cadaqués amb el meu propi vaixell. De fet, aquesta no era una experiència nova. El 2005 ja vaig participar en la trobada de Cadaqués amb el Corb Marí i també ens va anar molt bé: vam quedar segons absoluts i primers en la categoria de barques de fusta. Sembla, doncs, que al Corb li prova navegar a Cadaqués. Però... seríem capaços de navegar tan bé aquest any? Tenia els meus dubtes, perquè encara no sabia qui serien els meus tripulants.

El Corb Marí té un “problema”: 27,65 metres quadrats de vela per moure un vaixell de 5 metres d’eslora que no arriba als 800 quilos. Ah, i no porta rissos! Fins a força 3, vola. Però a partir de força 3 es converteix en un cavall desbocat. Per domar-lo calen manetes al timó i, sobretot, pes a les bandes. Amb vent es necessiten cinc tripulants que sàpiguen fer banda i algun que domini una mica la post i s’atreveixi a seure a l’extrem d’un tauló, amb el cos fora del vaixell, com faria el proer d’una embarcació de vela lleugera penjat del trapezi. Per altra banda, l’aparell del bot mallorquí de regates té un avantatge: navegant a la mala, com que porta el pal en candela i l’antena tan vertical, queda un triangle molt petit de vela a proa del pal, i la major és comporta pràcticament com una marconi. És a dir que, quan carrega la ratxa, es pot desventar simplement amollant escota, sense que calgui amollar el davant, com es fa en una llatina tradicional, de pal inclinat, per evitar trabucar. Bé, confesso que això que dic no he comprovat amb vent fort i molt serà si algun dia no em poso el bot per barret. La veritat és que encara em falten moltes hores de vol amb aquest vaixell.

El Corb Marí navegant a la mala. Observeu el petit triangle de vela que queda a proa del pal,
en comparació amb la resta de la vela. (Foto: Marta Salomó)


De moment tenia un tripulant assegurat: en Ben Crawshaw, autor del bloc The invisible workshop i patró de l'Onawind Blue, havia acceptat la invitació de venir a la trobada si el Corb estava llest. També hi havia la possibilitat de comptar amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, amb qui vaig navegar a Muros a bord de la seva dorna Moura, i amb el seu cunyat Pol. En Suso està casat amb una catalana i estiuegen al Port de la Selva, on hi te una altra dorna, la Tamariua. Pensava portar-la a Cadaqués per mar, però passar el Cap de Creus només a vela i sense motor li feia respecte, perquè no coneix prou aquella costa. Per tant, va decidir prudentment que, si no trobava un sistema de transport segur, ell i en Pol s’embarcarien amb mi. De moment, doncs, ja érem quatre. I també podria comptar amb la Marta, sempre que el vent no pugés gaire. Acostumada a navegar amb el Sant Isidre, això de veure el vaixell escorat i l’aigua entrant pels embornals de sotavent no ho troba, ni de bon tros, tan emocionant com jo.

El Corb fondejat al Llané al costat del Kuyunut, dissenyat i construït per en Quico Despuig.

Vam pujar a Cadaqués un dia abans de la trobada per aparellar el Corb Marí i deixar-lo a punt per l’endemà. Quan el vaig veure surant plàcidament a la vora de l’aigua a Ses Oliveres, em vaig emocionar. Lluent, blanquíssim, immaculat... enmig d’aquelles roques negres semblava un d’aquells cignes que anys enrere hi havia hagut a Portlligat. Vaig ficar-me a l’aigua i m’hi vaig acostar per veure’l de prop. Era ple d’espurnes i reflexos per tot arreu! Vaig fixar-me en alguns detalls que posaven de manifest una feina feta amb delicadesa i bon bust: la transparència dels vernissos, la cal•ligrafia clàssica escollida per al nom i la matrícula, els metalls de bronze polits i de color natural... I com a cirereta del pastís, el mirall de popa, tallat en una sola peça i amb una mica de curvatura, que el fa molt més airós que no pas pla; i envernissat en comptes de pintat, que li dóna un airé més elegant. No semblava un vaixell de 55 anys, sinó acabat de construir. Estic convençut que en Quico Despuig es va prendre la remodelació del Corb Marí com un encàrrec molt especial. I això -com totes les feines fetes amb amor i passió per l’ofici- és nota en el resultat final. En aquest cas, el resultat és un vaixell preciós, d’aquells que desperten admiració quan te’ls trobes navegant o amarrats en un port, i que són un motiu d’orgull per al seu armador. Espero que aquesta tardor i el proper hivern faci més bon temps que l’any passat i que ens puguem fer un bon tip de navegar amb el Corb!

Vam muntar l’antena i vam aparellar la major i el floc amb el seu enrotllador Wykeham-Martin de bronze, un enginy poc ortodox en la vela llatina, però que facilita molt les maniobres. De tota manera, no deixa de ser una peça tradicional, perquè aquest model d’enrotllador té més de cent anys. Mentre posàvem el vaixell en solfa, va venir en Suso i vam trobar la manera de traslladar la Tamariua a Cadaqués: en Quico Despuig es va oferir a portar-la des del Port de la Selva per carretera, amb un remolc. Una dorna gallega participaria en la trobada de Cadaqués! En Suso estava content i vaig compartir la seva il•lusió; però acabava de perdre dos tripulants que, segurament, em farien molta falta: segons la informació meteorològica, l’endemà bufaria tramuntana de força 4. Glups!

(Continuarà)


11 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, Joan. Felicitats per haver "recuperat" el bot! En llegir la descripció que fas del moment del retrobament, hom s'adona de les passions que pot arribar a suscitar una embarcació tradicional.

Nosaltres seguim navegant a Palamós sempre que podem.

Salutacions.

"Capitán Valdés"

Joan ha dit...

Hola Joan:
Felicitats per tenir aquest bot. He navegat en ell quan ho tenia en Xavier a Mallorca. Si tens un poc de cura no te'l posaràs per capell. De veritat no hi res com un barca de fusta recent pintada i arreglada. Son molt agraïdes, un passada de pintura i tens sa barca nova, i te pareix la millor del mon. Sense voler ofendre a ningú un bot o llaüt ben arreglat llueix molt i més si es mallorquí.
Salutacions des de Mallorca, de'n Joan, patró i armador del bot de regates Paquita B, de 1928, del Club Nàutic de Cala Gamba.

Mercè Salomó ha dit...

Joan...quan he vist les fotos del Corb "despullat" se m'ha fet un nus a la gola...

Realment, el mestre Despuig ha fet un gran treball.

Tramuntana en el moment de la cursa? Mare meva! No triguis amb la continuació del relat, si us plau...

Petons i abraçades!

Jaume Rosselló ha dit...

Enhorabona per la recuperació del Corb i per la primera posició a la regata de Cadaquès. Ja en tenia notícies a través den Jaume Amengual i n'Aina: el diumenge els vaig acompanyar a la regata del "Dia de la Vela", abord de l'Alzina. El proper cap de setmana tenim les regates de la "Diada de Mallorca". He sabut que si no fos per certa cita que teniu amb l'Art a la capital espanyola, per ventura ens hi haguéssim pogut conèixer personalment...Bé, com deim per aquí, "hi ha més dies que llengonisses", tot arribarà...
Salut, company!

Fernando ha dit...

Hola Joan, felicidades por ese 1º, cuando puedas nos cuentas que es?, como es? ...
A mi cuando veo la embarcación así -desnuda- me dá un punto de felicidad, pues pienso lo bonita que es, lo bien que le va a sentar la limpieza y como va a lucir, estos días estamos acabando de pintar la "Julicheira", el año pasado comenzamos la labor de "ponerla a andar", pues había pasado dos años malos y en un barco con tabla de 1 cm. suponía todo un desastre. Hoy ya luce preciosa y pronto saldrá l mar, solo faltan los últimos toques. No es la primera vez que "despeloto" una embarcación y la sensación siempre es de satisfacción, pues con cariño las cosas salen bien (creo que me gusta mas que navegar).
Felicidades por "El Corb" y por la regata.

Unha aperta
Fernando

Anònim ha dit...

Hola Joan: me ha encantado ver las fotos del "Corb Marí" saliendo como el ave fenix de las drassanes de Quico, garantía de un buen trabajo.
También me alegro mucho navegar con vuestra compañía, ya que ver un bot mallorquí por Cadaqués me emociona, por ser de mi patria chica.
Si a todo eso añades compartir contigo una navegación por la tarde con Souso en la dorna, mejor que mejor.
Como ya sabes comparto tus inquietudes con el tema de la conservación de las barcas, visto desde el punto del patrimonio y el compromiso que adquirimos al tenerlas como compañeras de experiencias.

Las barcas son como los hijos, cuanto más trabajo, más satisfacciones, el estar padeciendo por el "Corb Marí" es natural, y si no lo haces es que para ti es como un coche... usar y tirar.
Por eso creo que las barcas llevan nombre y los coches no, ya que se las considera como objetos hechos de materia viva, que se bautizan al votarlas y necesitan alimentarse constantemente, tienen enfermedades y envejecen junto a ti y tu sufres experiencias a bordo de ellas y muchos las pasan a sus hijos y llegan a ser parte de la familia, si ha esta le gusta el mar, por eso pienso que las barcas no son nuestras, ya que nosotros las drisfutamos durante un tiempo y luego debemos transmitirlas a otros y que duren lo más posible, como yo he hecho con la "Lola" que con 103 años me fue transmitida hace unos 15 años y que yo ahora por problemas de salut y tras inscribirla en el catálogo de bien de interés cultural, ya que es la barca más antigua que navega a vela latina de las construídas en Cataluña, la dono al Museo Marítimo de Barcelona, para que siga navegando y sea un referente de nuestro patrimonio vivo.

O sea que aprovecha esos momentos tan favorables, para tenerlos en la impronta, para cuando vengan los problemas; en cuanto a las regatas yo creo que si te interesa participar al principio, aunque sea para saber si haces las cosas bien, ya que te tienes que comparar con otros iguales y de esta manera aprendes ha saber que haces mal o bien, pero eso, como sabrás es solo una de las etapas del navegante y lo importante es el viaje en si, a lo largo de tu vida de navegante.

Perdona por la extensión, pero tienes la virtud de tocar la fibra de más de uno, y luego pasa lo que pasa.
Vicente García-Delgado

Lantia ha dit...

Hola Joan

Esto es de esas cosas que lees y sobretodo disfrutas con una sonrisa en los labios y un pellizco en el corazón y... te quedas con ganas de más.

Está claro viendo los resultados en Cadaqués que el Corb Marí te ha agradecido tanto mimo. Y de tus palabras se intuye un gran orgullo de armador, así que aunque hubiérais quedado los últimos ambos sois ganadores

Gracias, es una entrada preciosa la que dejas en tu blog

Unknown ha dit...

Hola, “Capitán Valdés”!

Efectivament, crec que la paraula “passió” defineix perfectament la mena de relació que s’estableix amb una embarcació, sobretot si és tradicional, perquè sol ser una peça única, amb una llarga història al darrere. Relació que és una barreja d’afecte i patiment, i que, generalment, també comporta moltes hores de dedicació i moltes despeses. Sovint tot això és difícil d’entendre per les persones més properes –especialment les parelles- dels qui vivim aquesta passió. Però com es pot fer entendre a algú que t’estima que sense la mar i el teu vaixell la vida perdria bona part del seu interès?

Fins a la trobada de l’Escala?

----------

Hola, Joan!

Abans que res, enhorabona per la victòria del “Paquita B” en les regates de vela llatina “Gran dia de la vela”. Així que ja coneixes el “Corb Marí”... Doncs ja saps que és un gran bot, i molt noble, tot i que jo encara estic lluny de treure-li totes les seves possibilitats. M’agradaria fer-te un munt de preguntes sobre l’aparell, maniobres, etc. A veure si algun dia podem coincidir.

Tens raó quan dius que els bots i llaüts mallorquins llueixen moltíssim. He fet una ullada a les fotos que hi ha penjades a la web del Club Nàutic de Cala Gamba i realment fan molt de goig. Per cert que m’ha fet il•lusió trobar el “Corb Marí” en la pàgina que parla de la historia de la vela llatina en aquest club. De fet és el lloc on pertany i on m’agradaria que tornés el dia que, per las raons que sigui, jo ja no me’n pugui ocupar.

Dóna molts records a en Xavier Mulet i digues-li que procurem fer tot el possible perquè el seu “Corb” no estigui gaire enyorat. I bona sort a la propera “Diada de Mallorca” amb el “Paquita B”. Per cert, que el “Corb” va guanyar l’edició del 2003, quinze dies abans de quedar-me’l.

Gràcies per la visita i a reveure!

Unknown ha dit...

Ei, Mercè!

D’entrada, sí que pot fer una mica de peneta veure el “Corb” pelat com un conill o com el mestre d’aixa el va portar al món, que dic jo. I el primer cop que el veus així dius: “ai!” Però, quan t’hi acostes i te’l mires bé de prop, quedes absolutament fascinat per aquella mena d’escultura de fusta, feta d’un munt de peces que encaixen a la perfecció. Sembla mentida que amb unes quantes fustes, un grapat de claus i quatre cargols es pugui construir un objecte tan bonic i tan eficaç! Les fotos no acaben de reproduir prou bé les línies del buc, però t’asseguro que em vaig passar una bona estona mirant-me’l des de tots els angles possibles i descobrint línies i volums que fins llavors no havia descobert. Hi ha molta saviesa en una embarcació de fusta com aquesta; un cúmul d’experiències transmeses al llarg d’un munt d’anys. Dissenyar i construir un vaixell d’aquests és molt més que un ofici: és tot un art. Hi ha vaixells de fusta que són autèntiques obres mestres, i veure’ls navegar produeix la mateixa emoció que contemplar una pintura, una escultura o una catedral. I sí, el mestre Despuig te el do de transformar la fusta en emocions, perquè és un artista en el seu camp... a banda de fer uns cigrons amb sobrassada de colló de mico!

----------

Gràcies, Jaume!

T’accepto la felicitació per la “recuperació” del “Corb Marí”. Però, pel que fa a la trobada, la veritat és que no n’hi ha per tant. Vull dir que no podem parlar d’una regata pròpiament dita, perquè no és just que el “Corb” competeixi amb embarcacions de mides i característiques molt diferents i que no estan preparades per a regatejar. En aquest sentit em sento una mica “abusón”, ja que ens hauríem de comparar amb vaixells de característiques similars. Segurament, si hagués fet més vent, barques més petites haurien aguantat millor que nosaltres i ens haurien passat la mà per la cara.

Efectivament, el cap de setmana passat vam fer una escapada a Madrid per veure unes quantes exposicions. D’alguna manera vaig “navegar” per les platges valencianes i alacantines a través dels quadres de Sorolla; un autèntic bany de llum i de color que et recomano si se’t presenta l’oportunitat. A banda de la qualitat artística enorme de l’obra de Sorolla, les seves pintures de tema marítim contenen molta informació sobre la pesca, les barques i la vida dels pescadors en aquesta banda del Mediterrani. Un plaer en tots els sentits!

Ja vam parlar amb l’Aina i el Jaume de venir a Mallorca aprofitant alguna de les vostres trobades. Però em temo que aquest estiu la vaca ja no dóna per més i ho haurem de deixar per més endavant. Tot arribarà!

Bona “Diada de Mallorca” i fins aviat.

Unknown ha dit...

Hola, Fernando!

En la próxima entrada verás el trofeo: es un medio casco de astillero, de un sardinal, como los que hacían antiguamente los carpinteros de ribera para enseñar a sus clientes las líneas de la embarcación que habían encargado.

Tienes razón, como le digo a Mercè, una embarcación "desnuda" es muy bonita. Y dejándola en madera viva, el pintado posterior queda sensacional. En el "Corb" se ha utilizado pintura de dos componentes para el casco y la cubierta, y unas diez capas de barniz para la regala, interior de las tapas y espejo de popa. Parece un mueble! Efectivamente, la madera, como se suele decir y no es ningún tópico, es muy agradecida, y trabajarla y obtener un buen acabado da mucha satisfacción. A mí también me gusta el bricolage náutico; aunque yo, de todas todas, prefiero navegar.

Gracias y hasta pronto. Una abraçada!

Unknown ha dit...

Hola, Vicente!

Comparto plenamente tu reflexión sobre los coches y los barcos. Yo diría que sólo los barcos y los aviones tienen nombre, porque ambos comparten esa idea de nave; naves que le llevan a uno no sólo a través del mundo sino, sobre todo, a través de si mismo. Los barcos tienen vida propia y spongo que de ahí viene la creencia de que cambiarles el nombre trae mala suerte, porque de alguna manera se les está borrando su historia e identidad. Hay otro detalle curioso y es que, en inglés, para referirse a los barcos se utiliza el "she" femenino, lo cual abre un interesante debate sobre el sexo de los barcos que podemos abordar en otro momento.

Con ello quiero decir que, efectivamente, se llega a establecer una relación muy especial con una embarcación, que no creo que se dé con otra creción humana. Y tu, con tu centenaria "Lola", lo sabes mejor que nadie. Me alegra saber que está en buenas manos y que, como decimos los catalanes, "ens enterrarà a tots". Y como ya no se lleva el entierro vikingo, yo también tengo pensado qué hacer con el "Corb Marí" el día que no me pueda ocupar de él.

En cuanto a las regatas, seguiré tus doctos consejos, maestro.

Nos vemos en l'Escala!

---------

Gracias, Lantia.

Reconforma saber que los que echáis el ancla por aquí de vez en cuando os encontráis a gusto en este puerto.

Hasta pronto y a ver que día nos cuentas algo de tu barco.