28.10.09

Paisatges marítims: Normandia (3)

Les platges del Dia D



Omaha Beach és una platja magnífica; una llenca de sorra de vuit quilòmetres de llarg, que la marea manté neta i polida. M’agraden aquestes platges obertes i llargues, com les de Tarragona i del delta de l’Ebre, on temps enrera m’hi vaig passar moltes hores empaitant el vent. Arribem a Omaha Beach un migdia assolellat d’agost. Hi ha molt poca gent prenent el sol i encara menys banyant-se. Al mar, les veles de colors llampants d’uns catamarans trenquen la monotonia del blau. Al Mediterrani, en una platja com aquesta i en un dia com avui, no s’hi cabria. També hi hauria una muralla d’edificis arran de sorra o alguna ciutat de vacances. Però a Omaha Beach no s’hi veu cap bloc de pisos; només alguns xalets entre el passeig que va paral•lel a la platja i els penya-segats del fons.



 

 

 


Busquem un lloc per dinar i ens instal•lem a la terrassa d’un hotelet que hi ha sobre un petit turó, a l’extrem oest de la platja. Demanem musclos i vi blanc. I mentre esperem el menjar, ens arrepapem a les cadires de plàstic, gaudint del sol a la pell i de la brisa marina a la cara. Som els únics que ho fem. A la resta de taules, la gent s’amaga com pot sota els para-sols. Acostumats a la solellada mediterrània, trobem que el sol normand fa pessigolles. A més, ja n’estem fins al capdamunt de núvols i de fresqueta! S’hi està molt bé i molt tranquil a Omaha Beach aquest migdia radiant d’agost. Costa de creure que estiguem a l’escenari d’una de les batalles més famoses i decisives de la història: el desembarcament de Normandia. Però encara costa més d’assimilar que aquí mateix on som, un dia de juny de fa 65 anys, hi van morir 3.000 homes del bàndol aliat i 1.200 del bàndol alemany. D’aquí li ve a aquesta platja magnífica el sobrenom d’“Omaha la sagnant”.



A diferència d’altres llocs d’aquesta costa, a Omaha Beach gairebé no hi ha restes de la guerra; només algun búnker i el fragment de passarel•la d’un moll avui inexistent. Abans de dinar hem estat a Pointe du Hoc, un petit cap entre les platges d’Omaha i Utah, on va tenir lloc una de les lluites més acarnissades del Dia D. Allà hi van desembarcar 225 rangers nord-americans amb la missió de neutralitzar una temible bateria alemanya, amb un radi d’abast de prop de 20 quilòmetres, instal•lada a dalt del penya-segat. Per arribar-hi van haver d’escalar una paret de roca de 30 metres d’alçada sota el foc enemic. Però quan van ser a dalt van descobrir que els canons no hi eren, perquè els alemanys se’ls havien endut terra endins. Finalment els rangers van aconseguir el seu objectiu, però només en van sobreviure 90.



 

 


Passegem per Pointe du Hoc, entremig de cràters enormes i de búnkers esberlats pel bombardeig aliat previ al desembarcament. Manyocs de ferros retorçats broten entre les esquerdes dels blocs de ciment armat com si fossin esbarzers. Mentre pujo i baixo pels sots oberts pels obusos i trec el cap per la porta rovellada d’algun niu de metralladores abandonat, penso que aquell dia de juny de fa 65 anys això deuria ser una carnisseria: l’infern a la terra. M’acosto al penya-segat per on van pujar els rangers des de la platja. Fa un dia esplèndid i el mar està en calma. La vista des d’aquí dalt és impressionant, però em noto el cos estranyi i no acabo de gaudir plenament del paisatge. Em sento aclaparat pel pòsit de mort i destrucció que impregna aquest lloc. O potser és el filferro de punxes que corona la vora de l’espadat: és depriment veure el mar des de darrera d’un filat.



 


A Arromanches també hi queden restes de la guerra. Aquesta és la platja que tenim més a prop de la casa on vivim aquests dies a Normandia, a una vintena de quilòmetres. Aquí els anglesos hi van construir un immens port artificial per a l’abastiment de les tropes desembarcades el Dia D, durant la gran ofensiva que vindria després. Dins l’aigua encara queden elements d’aquest port, que la marea baixa deixa completament al descobert i a l’abast de la gent. Em pregunto per què no els han tret; com és que no han deixat una platja neta de ferralla, com la d’Omaha. Després, passejant per Arromanches ho entenc. Actualment, aquest antic poblet de pescadors viu del turisme i, sens dubte, tot el que envolta el Dia D és un atractiu turístic molt poderós. Arran de platja hi ha un museu ple de visitants, i en alguns indrets del poble s’hi exposen diverses peces d’artilleria i vehicles militars, com ara jeeps i carros de combat. També hi ha nombroses botiges de souvenirs que venen samarretes, llibres i tota mena de gadgets relacionats amb els exercits combatents. La sensació d’estar en un parc temàtic sobre la II Guerra Mundial plana sobre Arromanches i altres llocs de Normandia on hi ha 33 museus dedicats al conflicte bèl•lic. Només la presència de sengles memorials en honor de les víctimes, que ens recorden que allò va passar de veritat, apaivaguen aquesta sensació de parc d’atraccions per a turistes. I entre tots els memorials destaca especialment el Memorial de Caen, un museu modern i molt ben muntat que, a més de mostrar-nos els horrors de la guerra, vol ser també un cant a la pau. Crec que val la pena visitar-lo.



 


A la platja d’Arromanches m’entretinc observant la gent que pren el sol arrecerada contra el mur del passeig. Hi ha gent de procedències molt diverses. Famílies nombroses, que solen ser d’ètnies orientals, i no tan nombroses, que fan pinta d’occidentals. Hi ha gent vestida de cap a peus, en banyador i també en roba interior. I nens, molts nens, que xipollegen en la sorra mullada. De tant en tant, algun grup s’acosta a un bocí de moll rovellat i es fa fotos. I llavors aprofito jo també per fotografiar-los. Tot i que aquí la presència de la guerra també és evident, no sento el desassossec de Pointe de Hoc. Potser pel fet de trepitjar la sorra de la platja i de tenir el mar tant a la vora, sense cap filat pel mig. O potser pel fet de veure gent de procedència tan diversa convivint tranquil•lament en un lloc on temps enrere es mataven.



 

 

 

 


Els altres grans pols d’atracció turística de Normandia vinculats al desembarcament són els cementiris militars. N’hi ha 27 repartits per diversos punts del territori: 2 nord-americans, 16 britànics, 2 canadencs, 1 polonès, 1 francès i 5 alemanys. En total hi ha enterrats 96.652 soldats dels dos bàndols. Les víctimes civils són les grans oblidades de la batalla de Normandia, que va fer 20.000 morts entre la població. Només a Caen hi van morir entre 2.000 i 3.000 persones a causa del brutal bombardeig aliat que va destruir el 80 % de la ciutat. Paradoxalment va causar més víctimes l’exèrcit salvador que l’invasor.  Caldrà llegir el llibre que ha publicat fa poc l’historiador Antony Beevor, “El Día D. La batalla de Normandía”, per intentar esbrinar si tanta destrucció no s’hagués pogut evitar.



Acabem la visita a les platges del Dia D al cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer que acull 9.386 tombes. Un mar de creus i estrelles de David de marbre blanc, plantades en un immensa catifa de gespa a la vora del mar. Un jardí impecable on no hi ha un sol bri d’herba fora de lloc. Un bocinet dels Estats Units en territori francès. Malgrat la impressió que fa passejar envoltat de tombes, s’hi respira molta pau aquí. El silenci per respecte al lloc és obligat i, en general, els visitants ens comportem. Caminem entre les tombes llegint els noms dels soldats que hi ha enterrats. Moltes són anònimes però en la majoria se sap qui hi reposa. Al peu d’algunes creus hi ha rams de flors, generalment petits i senzills. Fem fotos, amb una certa recança, de les fileres de creus, marcialment arrenglerades, com un exèrcit d’estàtues de marbre, i també dels vistosos massissos de flors que hi ha per tot arreu. Finalment, cansats de caminar, ens asseiem en un banc, a l’ombra d’un pi, i assaborim la brisa que ens arriba del mar, que és allà mateix. Cau la tarda al cementiri marí de Colleville. És hora de tornar cap a casa i de deixar que els morts, definitivament, descansin en pau.



 

 

 

 


Crec que visitar algun d’aquests cementiris i el Memorial de Caen és com una vacuna contra la guerra que s’hauria de prendre un cop a la vida, com a mínim. Una altra és visitar un camp de concentració nazi. Encara no he tingut ocasió de fer-ho, però el dia que ho faci no ho explicaré aquí, perquè no conec cap camp de concentració a la vora del mar. Bé, sí, n’hi ha un a Guantánamo, que cada dia ens recorda que encara estem molt lluny de la pau en aquest món. I, ara que hi penso, n’hi va haver un altre a Argelers, on el govern francès hi va recloure, en condicions infrahumanes, 100.000 refugiats espanyols que van passar la frontera després de la Guerra Civil. Hi vaig estar per Setmana Santa, però només vaig veure una platja immensa i neta de restes de guerres passades, com Omaha Beach. Només la sorra, el vent i la mar, testimonis muts de tantes grandeses i misèries humanes.


8 comentaris:

Fernando ha dit...

Joan, magnifica descripción de paisajes y sensaciones. Gracias.

Fernando

Joan Sol ha dit...

Fernando,

Gracias a ti por leerlo. Creo que es muy difícil pasar por esos sitios sin que algo se te remueva por dentro. Lo mismo ocurre cuando visitas las trincheras de la batalla del Ebro. Quiero decir que las sensaciones y emociones salen solas. Lo preocupante, creo yo, sería que no salieran, la indiferencia.

Una abraçada, amic, i fins aviat!

jordicirach ha dit...

M'ha agradat molt la descripció del blog i a més ho trobo molt interessant, et segueixo. Com subtitules el teu blog "cultura marítima" el meu és un blog de cultura artística. Desitjo que t'interessi, una forta abraçada :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Joan Sol ha dit...

Hola, Jordi, benvingut al blog.

Efectivament, m'interessa la cultura en general i l'art, especialment. Per tant, segur que m'interessa el teu blog. D'entrada, el nom -L'imperdible de l'ànima- ja és molt suggeridor i el que hi he trobat en una primera visita ràpida també m'ha semblat molt atractiu.

Gràcies pel teu comentari i per la visita.

Ens llegim!

Gemma ha dit...

Hola Joan,

Has fet un post fantàstic; la segona foto bé podria haver inspirat al magnífic Sorolla.

M'encanten aquestes platjes tan llargues. Quan hi vaig estar em van semblar del tot desestressants. Son tant llargues que pràcticament no et topes amb la gent i els penyasegats verds amb el contrast de la sorra fina i el mar inmens...una delícia.

Però confeso que em feia una mica de cosa banyar-me a les platjes del dia D. Va morir tanta gent allà...no sé sentia un cert respecte.

El cementiri americà és impressionant, totes les creus perfectament alineades, i un silenci molt especial acompanyat de les vistes al mar. Francament s'hi respirava molta pau.

També vaig estar al cementiri alemany.

I veritablement Arromanches em va copsar per la seva pictòrica bellesa. Vaig fer una bona passejada per la platja i per la Pointe du Hoc.

Realment és un viatge molt bonic, trobes tranquil·litat, cultura marítima, històrica, gastronòmica...i el plaer de disfrutar-ho.

Gràcies per aquesta entrada.

Una abraçada.

Joan Sol ha dit...

Ostres, Gemma, sembla que hàgim fet el mateix viatge!

Tens raó, crec que m'hagués fet certa angúnia banyar-me a Omaha Beach o a qualsevol de les platges del desembarcament, sabent el que hi va passar. De fet ni ho vam intentar, i això que feia bo. A més, aquell mar, amb aquelles marees, fa respecte... No ho sé, però, fos el que fos, no venia gents de gust ficar-s'hi. I mira que són boniques aquelles platges!

Al cementiri alemany ja no ens va donar temps d’anar-hi i la veritat és que m’hagués agradat per veure la situació des de l’altre bàndol. Vam preferir visitar el Memorial de Caen.

I Arromanches està bé, tant el poble com la zona, però en algun moment vaig tenir la sensació desagradable d’estar en un parc temàtic. En qualsevol cas, com tu dius, és un viatge que té molts al•licients.

Gràcies a tu per la visita!

Isabel Martínez Rossy ha dit...

Buen reportaje, Joan. Viajé hace unos años siguiendo la costa atlántica francesa desde el pais vasco-francés hasta Bretaña. Me resultaron fascinantes las enormes mareas... fijación que aún mantengo, ya sabes...

Joan Sol ha dit...

Hola, Isabel!

Es verdad, las mareas son un fenómeno fascinante, sobre todo si vives y navegas en un mar donde no hay. Yo las vi por primera vez en Holanda, y luego en el Mont Sant Michel, en la frontera entre Bretaña y Normandía, donde son especialmente vistosas, porque el mar prácticamente desaparece. Últimamente he estado varias veces en Galicia y ya las encuentro algo más familiares. Pero, como decía en la entrada Marees vives , no deja de sorprenderme esa sensación de estrenar un mar nuevo cada día.

Muchas gracias por el comentario y, sobre todo, por la visita.

Saludos desde el Mediterráneo.