Mar de tardor

Dissabte, 10 d’octubre. A un quart de set del matí salpem de Premià de Mar a bord del Sant Isidre, per portar-lo fins al seu port base de Roses. La previsió meteorològica anuncia tramuntana de força 5 a 7 per a mitja tarda i volem arribar abans que ens enxampi. Si no, haurem de fer nit a Palamós i intentar-ho l’endemà. Tenim unes deu hores de navegació per davant. Fa una matinada molt agradable, amb una temperatura suau i sense gens d’humitat. Tampoc no fa ni gota de vent. Fem cara de son perquè el sopar es va allargar i hem dormit poc. Però veure sortir el sol des del mar sempre ve de gust i pensem que només per això ja haurà valgut la pena matinar.

 

Però el sol no acaba de sortir. Sembla que està molt a gust fent el ronso entre llençols de núvols i ens vol escatimar un ortus com déu mana. Tant se val, perquè hi sortim guanyant amb el canvi. Feia molt de temps que no veia un cel tan espectacular: capes de núvols de colors i textures diferents, perfectament estratificades; cortines de pluja a l’horitzó; vols d’ocells arran d’aigua; un núvol amb forma de dofí, com si l’animal, després de saltar del mar, s’hagués quedat penjat a l’aire, deixant una estela d’aigua al darrera... I, de sobte... dofins! Primer una parella, que avança lentament. Després tota una mola, que veiem aquí i allà, acompanyant algunes barques de gent que pesca. De seguida els tenim fent salts a proa i tal com arriben se’n van. No n’havia vist mai en aigües del Maresme i tant a prop de terra. Però el que no havia vist mai enlloc són dofins a l’aigua i al cel! Ni tampoc un ull immens, com el que ens observa per estribord, i que potser pertany a algun déu que ens vigila des dels núvols. Al golf de Roses el sol juga a fet a amagar entre els núvols. I tot just entrar a port notem les primeres bufades de la tramuntana.

 

 

 

 

 

 

 

 

Dilluns, 12 d’octubre. Acabo d’escriure aquestes línies des de la platja de Premià, gaudint, segurament, d’un dels últims banys de la temporada. Ahir va fer un dia esplèndid i avui està un pèl enteranyinat; però el sol, temperat per una lleugera brisa de xaloc, escalfa i acaricia la pell sense picar. A l’horitzó es veuen força velers amb tot el velam desplegat, gaudint d’un magnífic dia de navegació. Entre les veles hi veig una llatina, que no identifico. Sembla el Ciutadella, un bot menorquí amb base al Masnou, però no n’estic segur. Me’l miro amb enveja i enyoro més que mai el Corb Marí, que encara és a Cadaqués, retingut per problemes logístics de transport. Em consolo pensant que tinc tota la tardor per navegar. I tot l’hivern. Només espero que no sigui un hivern tant dolent com el passat. Vendria l’ànima al diable per poder gaudir durant tot l’any del temps que ha fet aquest cap de setmana a Premià de Mar!