31.12.09

La vela llatina a San Francisco

En una entrada anterior dedicada a San Francisco, acabava dient que la vela llatina és un dels elements importants del patrimoni marítim d’aquesta ciutat; i que a finals del segle XIX hi havia unes 150 barques de vela llatina, gairebé idèntiques a les del Mediterrani, navegant per aquella part de la costa oest dels Estats Units. Eren les famoses San Francisco’s feluccas. Però, com hi va arribar la vela llatina al Pacífic? Doncs a través dels pescadors italians emigrats al nou món. Aquest fenomen migratori l’ha estudiat Giovanni Panella -especialista italià en patrimoni marítim, historiador naval i autor d’uns quants llibres sobre embarcacions tradicionals-, i n’ha publicat diversos articles, realment interessants. El que llegireu a continuació està tret d’aquests articles.


Un bocí del Mediterrani al Pacífic (WoodenBoat Forum)

Diu Panella que la felucca de San Francisco constitueix un exemple de persistència de la tradició marítima: és la història de la transferència d’una tipologia mediterrània, representada per les embarcacions aparellades amb vela llatina, a milers de quilòmetres de distància, fins a la costa de l’Oceà Pacífic. Aquest fenomen va tenir lloc a les últimes dècades del segle XIX, amb l’emigració dels pescadors i dels mestres d’aixa d’origen italià als Estats Units. Naturalment, vistes les dimensions d’aquestes barques, la transferència no es va poder fer de manera directa, és a dir, navegant. Eren embarcacions noves, construïdes a les platges de Califòrnia, molt semblants als leudi i als gozzi mediterranis. Un altre exemple de transferència de tradicions marítimes mediterrànies a gran distància, també als Estat Units, és el dels pescadors d’esponges d’origen grec, que a la Florida van reconstruir una flota d’embarcacions idèntiques a les que havien deixat a la seva pàtria.


Els molls de San Francisco el 1891

Pels pescadors procedents del Mediterrani, les seves barques eren una part inseparable de la seva manera de navegar i de pescar, del seu mode de vida; i es van emportar aquell bagatge cultural fins al nou món. Però la reproducció d’aquestes embarcacions no va ser rígida, sinó que les barques es van modificar per adaptar-les a les condicions operatives locals. Potser les primeres feluccas que hi va haver a San Francisco es treien a la platja, però després van estar sempre amarrades als molls. L’element principal que caracteritzava les barques dels emigrants a l’oest dels Estats Units era la vela llatina, l’aparell mediterrani per excel•lència, perfectament adaptat a les condicions meteorològiques variables d’aquest mar. Barques i aparell també es van adaptar estupendament a la borrascosa badia de San Francisco, i això va contribuir a la seva difusió i a l’èxit dels seus experts armadors.


Les feluccas estaven adaptades a las condicions operatives locals.

Explica Panella que la transferència d’aquesta tipologia d’embarcacions mediterrànies a Califòrnia es va veure afavorida pel fet que, a finals del segle XIX, aquesta part del continent americà era pràcticament despoblada, a causa del retard del procés de colonització. Recordem la descripció que en fa el jove mariner Richard H. Dana, en el seu llibre “Dos años a pie de mástil”, del qual en vaig parlar en l’entrada anterior. Els mateixos anys que Boston i Nova York eren ja uns grans centres urbans, a San Francisco només hi havia una caserna i una missió franciscana. La febre de l’or, l’any 1848, i l’obertura de la primera línia fèrria transcontinental, el 1869, van precipitar el creixement de la ciutat. A partir del 1870 successives onades migratòries van fer que centenars de pescadors italians s’establissin a San Francisco. Tot i que els primers procedien de la Liguria, sembla que venien de diverses regions italianes, especialment de Sicília i de la Campania.

Un altre escriptor, el cèlebre Robert Louis Stevenson, autor de “L’illa del tresor”, va viure a San Francisco el 1888, abans del viatge que el portaria a establir-se definitivament a l’illa de Samoa. En una de les seves obres The Wrecker (“Los traficantes de náufragos”), escrita en col•laboració amb el seu fillastre Lloyd Osbourne, es fa ressò de l’atmosfera que es respirava entre la comunitat de pescadors italians i pels carrers de Little Italy a finals del XIX. Explica que li agradava contemplar les petites botigues d’alimentació, plenes de macarrons, ampolles de chianti, retrats de Garibaldi i caricatures polítiques, que semblava que les haguessin transportat senceres des de Gènova i Nàpols fins al Pacífic; i afegeix que també li agradava entrar en aquests comerços i discutir de política amb els pescadors. Sobre les barques d’aquests pescadors, Stevenson diu que estaven construïdes seguint la tradició de la seva terra nativa, i que ells en deien silanas; tot i que després es coneixerien amb el nom de San Francisco’s feluccas, perquè així era com les anomenaven les autoritats marítimes.


Feluccas amarrades al Fisherman's Wharf.

Però d’aquestes feluccas dels documents oficials, els americans en deien popularment dago fishing boats, una expressió despectiva derivada de dagger, ganivet, que en aquells temps en què l’emigració resultava problemàtica, s’associava als qui sempre duien un ganivet a la mà: els italiani. El fill d’un d’aquells pescadors italians del Fisherman’s Wharf, Joe Di Maggio, va haver de suportar aquesta mena de menyspreu al començament de la seva carrera esportiva, abans de convertir-se en una estrella del beisbol nord-americà i en el marit de Marilyn Monroe.

A la web del San Francisco Maritime National Historical Park hi trobareu un documentat article de John Muir, conservador associat de petites embarcacions, que tracta de l’evolució del Fisherman’s Wharf, des de 1870 a 1930. Diu John Muir que el primer lloc que va ocupar la flota creixent de feluccas va ser l’India Dock, a tocar de Vallejo i Green Street. Aquí, en el mirall d’aigua interior d’un petit embarcador rectangular, la flota va compartir espai amb una varietat de vaixells més grans. Com que la fotografia estava en els seus inicis, hi ha poques imatges d’aquelles barques. Però a partir de 1884, quan les barques es van traslladar als nous molls de l’Union Street Wharf, al peu dels carrers Union i Greenwich, ja hi ha fotos dels pescadors al costat de les barques, reparant les xarxes i eixugant les veles. Diu Muir que el nou moll, construït expressament per a la flota pesquera, disposava dels serveis més moderns, com ara calderes per a tenyir les xarxes, rampes de varada per a bots petits i pescants per a treure les barques de l’aigua. Parlem de l’any 1884!


En aquesta foto es veu el sistema de pescants per treure les barques de l'aigua.

Les feluccas eren unes barques molt versàtils i practicaven diversos tipus de pesca. Les més grans, de 8 a 11 metres, pescaven amb xarxes d’arrossegament a fora del Golden Gate, i se n’anaven fins a Monterrey, la badia de Drake i les Illes Farallon. En canvi, les més petites, de 5’30 a 8 metres, solien pescar a l’interior de la badia, utilitzant tremalls, volantins i nanses per a crancs. Com ja s’ha dit, el febrer de 1886, segons el diari San Francisco Chronicle, hi havia al voltant de 150 barques de vela llatina a la zona.

A més de la vela llatina, la cultura marinera mediterrània va transferir un altre element a San Francisco: el bel canto, que tenia una funció molt especial a bord de les barques. A la badia s’hi formen unes boires molt espesses, que poden cobrir una àrea molt extensa en poc temps. Quan passava això i la boira sorprenia les barques al mar, de sobte, enmig de l’espessor, se sentia una veu cantant una cançó tradicional. A aquella veu se n’hi afegia una segona des d’una altra barca, i a aquesta una tercera, i a poc a poc s’hi anaven afegint totes les barques, i d’aquesta manera es podien localitzar les unes a les altres enmig de la boira i trobar entre totes el camí de tornada a port.


El remolcador Monarch i la barca America

Quan no hi havia vent, els pescadors utilitzaven els rems, com a tot arreu. Però com que això de remar és molt pesat, feien servir un sistema de propulsió alternatiu. A la badia de San Francisco sempre hi ha hagut un trànsit molt intens de ferrys, portant gent i vehicles d’una banda a l’altra. Recordeu que al museu hi ha l’Eureka, del 1890. Doncs quan un d’aquests ferrys passava a prop, les barques s’hi acostaven, li llençaven un cap amb un ganxo a la popa, i ja tenien remolc gratis! L’estructura d’aquests vaixells de vapor impedia que la tripulació pogués desenganxar la barca, i aleshores els mariners intentaven allunyar els aprofitats pescadors llençant-los bocins de carbó des de la coberta.

Els pescadors italians eren uns mariners excel•lents. Panella cita l’estudiós Howard I. Chapelle, autor del llibre American Small Sailing Craft, que inclou les feluccas entre les embarcacions típiques dels Estats Units. Tant barques com tripulacions gaudien d’una gran reputació. Es deia que eren molt ràpides i marineres. A finals del XIX els pescadors italians eren famosos per la manera de navegar a vela enmig dels vents fots i ratxejats que són habituals a la badia de San Francisco. Tot i que la vela llatina pot arribar a ser perillosa en mans inexpertes –com sabem perfectament els que hi naveguem-, aquestes barques tenien molts pocs accidents, perquè mariners i patrons eren molt hàbils amb les veles i el timó.


Plànol d'una felucca (Font: American Small Sailing Craft)

No s’ha conservat fins als nostres dies cap de les antigues feluccas. Sembla que l’últim exemplar es va desballestar als anys 50 del segle passat. De fet, a principis del XX la flota del pescadors italians es va començar a motoritzar. Les primeres unitats encara van conservar les formes tradicionals; però, com és lògic, el nou sistema de propulsió va acabar modificant les línies de les barques. Igual com va passar aquí amb els bous i la resta de barques de pesca.

Per saber com eren les feluccas originals es disposa d’una documentació força escassa: un disseny de l’esmentat Howard I. Chapelle, algun model i un grapat de fotos, conservats en un parell de museus. Se sap que feien entre 18 i 36 peus d’eslora (5’48 a 10’97 m), tot i que la majoria estaven entre els 22 i 26 peus (6’70 a 7’92 m). Duien major i floc, i l’obra morta era bastant baixa, fet que els donava un aspecte llançat i elegant. També tenien la coberta amb esquena d’ase i un petit senó pel patró. Si observeu les fotos, veureu que s’assemblen força a les nostres barques de vela llatina tradicionals. De fet, sembla que és molt difícil establir un origen únic per a aquestes barques. Alguns experts veuen en les feluccas elements de les barques sicilianes; d’altres hi troben semblances amb les barques espanyoles. Fins i tot hi ha qui opina que les barques americanes són un híbrid, amb característiques generals de les barques de les Balears –i aquí Giovanni Panella cita com a obra de referència el llibre “Nuestra vela latina”, de Quico Oller i Vicente García Delgado-, amb particularitats derivades de les barques ligurs i de les barques sicilianes. La conclusió és que, vistes les seves característiques en conjunt, és molt difícil atribuir el disseny de les feluccas a una regió italiana determinada; més aviat sembla que van agafar elements de diverses localitats amb alguna influència espanyola.


La felucca Nuovo Mondo, una embarcació tradicional nord-americana. (Foto: Latitude 38)


Amb el pas del temps, la felucca esdevindria el símbol de la comunitat italiana de San Francisco. Per aquest motiu, fa una trentena d’anys, William Gilkerson va tenir la iniciativa de construir-ne una rèplica, la Matilda D, que va cedir a la comunitat italiana de San Francisco, i va quedar exposada a l’entrada del Maritime National Historical Park de la ciutat. I l’any 1987, després d’un gran treball de recerca i documentació, Larry Hitchcock i John Muir en van construir una altra; una felucca de 5’66 metres d’eslora, batejada amb el nom de Nuovo Mondo, que també pertany al parc marítim de San Francisco. Aquesta barca va participar en el festival de Brest de l’any 2000, en representació de les embarcacions nord-americanes. I l’any 2004 va tornar a travessar l’Atlàntic per participar en les regates de Stintino i de Saint-Tropez, com a convidada d’honor de la Regata della Vela Latina, del Circuito Mediterraneo Vela Latina, al costat d’altres embarcacions tradicionals italianes i franceses, i del sardinal Sa Rata de Catalunya.


Cartell de la regata de Stintino del 2005, amb la Nuovo Mondo
convidada d'honor de l'edició anterior. (Foto:  Regata della Vela Latina)


Tot i estar feta a San Francisco, la Nuovo Mondo no desentonaria gens
a la Costa Brava. (WoodenBoat Forum)

Per a redactar aquesta entrada he utilitzat els els articles següents de Giovanni Panella:


Si voleu aprofundir en l’obra de Giovanni Panella, us recomano un parell de llibrets seus, magníficament editats per Tormena.



 

En el pròleg d’un d’aquests llibres hi ha una frase de Panella que m’agrada molt i que faig servir sovint com a idea-força per a la recuperació del patrimoni marítim: “Es defensa allò que s’estima i s’estima allò que es coneix”.



17 comentaris:

almagrande ha dit...

Boas Joan, um bom ano para si.
Um abraço daqui da Ria de Aveiro.

Antoni Vidal Nadal ha dit...

Quin gran artícle Joan, pareix mentida la saviesa que ha sortit d'una mar tan petita com la nostra.

Esper que el temps que arriba, ens il·lustris com fins ara. Salut

Gemma ha dit...

Feliç Any Nou Joan, desitjo que passis una nit molt acollidora, bonica i màgica en companyia d'aquelles persones que et regalen el seu dia a dia.

Una abraçada.

Tornaré amb més calma per llegir-me el post.

Xavier Corredor i Piferrer ha dit...

Hola, Joan.

Quan vaig llegir l'entrada on parlaves per primer cop de les felucca, ja vaig estar tafanejant per internet buscant fotos i llegint tot el que sortia sobre els italians a San Francisco. Vaig quedar bocabadat. Ara el teu article m'obre nous camins. Gràcies!

Un comentari: la barca America que es veu en una de les fotos té clarament una proa "remangada" enrere, talment com un "cornigiotto". Lo de la barreja de tipologies en l'origen de les felucca em sembla molt plausible.

Bon any i bons vents.

Joan ha dit...

Molt d'anys Joan:
(de part d'un altre Joan)

Et contaré una curta història que me contava el meu padrí quan jo era petit.
Ell en contava que quan ell era jove, quan començà a navegar. Tenia uns cosins, pescadors, que per aquí, es a dir per Mallorca, no els anava molt be, així que colliren "atapins" i se'n anaren a Sant Francesc (Califòrnia) a fer de pescadors. Això coincidiria amb les dates de finals del segle XIX. La història que em contava continuava que allà feren barques de bou, com les de aquí i que es feren tant rics que els deien "Els Prínceps de Califòrnia." Quan era petit m'ho creia. Passat el temps vaig dubtar de la història, però ara que he vist aquest comentari puc afegir que tal vegada no tots fossin italians.

Ben ha dit...

Quin imagte allò dels pescadors cantant en la boira. Preciós.

Bon any Joan! Ja has marcat un llistó alt amb aquest post.

Una abraçada!
Ben

Anònim ha dit...

Joan he leído y releido este artículo de tu blog con fruición, como un buen postre navideño, ya que a parte del tema tratado, me ha recordado la visita que hice hace unos años a San Francisco, donde pude ver la exposición flotante y el del museo, así como el barrio de los Italianos.
Con respecto a las barcas Italianas ocurre que los pescadores copiaban todo lo que les podía servir para mejorar, como todos.
En un libro sobre las barcas de Cerdeña, explicada que las barcas de Alger, provienen de unas plantillas sacadas de una barca Menorquina que compró uno y se la llevo hasta Alger, y viendo los buenos resultados, muchos la copiaron, existiendo otras de proa lanzada que son más propias de allí, aunque creo que hay una cierta influencia Argelina, como podremos ver si nos hacercamos a Argel o a Marsella.
Nota: Como regalo te envío por e-mail algunas fotos sobre las falucas de San Francisco para tu colección, o por si quieres hacer un tercer artículo.
Saludos: Vicente G-D. S. "L'Encenaire"

Unknown ha dit...

Hola a tothom i bon any!

Bé, després d'uns quants dies de vacances, tornem a navegar.

----------

Almagrande,

Felices singladuras también pera ti en la fantástica Ria de Aveiro.

Un saludo desde el Mediterráneo y nos leemos.

----------

Antoni,

Tens raó, la nostra és una mar molt sàvia, però de vegades tinc la sensació que els que hi vivim no ho apreciem prou. A veure quan veiem navegar la teva “Xorica”!

----------

Gemma,

Llegim-nos amb calma, sí, i prenguem-nos també la vida amb més calma, que bona falta ens fa a tots plegats.

Una abraçada i bon any a tu també.
(I torna, eh!)

----------

Ei, Capitán Valdés!

Com diu el Vicente més avall, això de les barreges de tipologies sembla més que demostrat. Per cert, que el Vicente m'ha passat més fotos i vull mirar d'estirar una mica més d'aquest fil. Celebro, doncs, que fem junts aquest camí.

A reveure!

----------

Joan,

No t'estranyi gens que entre aquells pescadors italians de San Francisco n'hi hagués també de mallorquins. Seria fantàstic recuperar la història dels "Prínceps de Califòrnia", oi? Va, per què no t'animes i investigues una mica? I ens ho expliques en el teu blog.

Que tinguis una bones navegades amb el "Paquita B", un bot que també té una història força interessant.

----------

Ei, Ben!

Tens raó, és una imatge fantàstica, i molt cinematogràfica. Ja me la imagino... Suposo que també deurien fer servir el corn, fet amb un caragol de mar, com els pescadors d'aquí.

I el llistó alt el posem entre tots. Cuida't!

----------

Vicente!

Gràcies per les teves aportacions i per les fotos. He trobat alguna cosa més del "Nuovo Mondo", de quan va venir al Mediterrani el 2004, i faré una altra entrada amb tot aquest material.

Una abraçada i bon any, mestre!

Anònim ha dit...

Hola Joan:

Al principi he quedat molt sorprés de la vela llatina a California, però després he recordat que en Bolger al seu llibre "Boats with an open mind" havia fet, per encàrrec, un disseny d'embarcació per a que jovenets de California fessin una regata-joc amb unes normes cocretes.
El disseny es diu "Pirate Racer" i aquí el podeu veure:
http://books.google.com/books?id=vBQjV3NZ6LwC&pg=PA94&lpg=PA94&dq=pirate+racer+california+bolger&source=bl&ots=GDskUgs0nX&sig=54_eWqmylQgW5k2fngWQfhdF-yw&hl=ca&ei=wdBIS-rrAcqK4QbIsYCMAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CAkQ6AEwAA#v=onepage&q=&f=false

en el seu moment al llegir el llibre em va sorprendre trobar un disseny amb vela llatina als USA i per als USA, fets per un dissenyador d'USA.
Ara, després de llegir la teva entrada, ja ho entenc.

Gràcies.

D'altra banda recordo que fa mooooooolts anys vaig llegir un llibre que parlava d'una petita comunitat de pescadors catalans establerta a California a finals del segle XIX. Així que les influències entre italians, mallorquins, catalans, i altres gents de la Mediterrània podrien perfectament haver influit en el disseny final de les embarcacions de vela llatina de California.

Albert.

Unknown ha dit...

Hola, Albert!

En Ben, de The invisible workshop, també m’havia parlat del llibre del Philip Bolger. Al final me l’hauré de comprar; a més, ja el fan en format electrònic per al “Kindle”. Però em temo que no tinc la “mind” prou “open”, perquè molts dels seus dissenys els trobo horrorosos! No dic que no naveguin bé; i segurament és un sistema fàcil i econòmic de fer-se un mateix una embarcació. Però, en qüestió de vaixells, em perd l’estètica, i penso que un vaixell, a més de navegar bé, ha de ser bonic.

I ara potser et sorprendré amb un altre vaixell de vela llatina -i, a més, abatible!- que avui dia encara navega als Estats Units: el "gundalow", una mena de barcassa de càrrega que es feia servir pels rius i estuaris de la regió de Piscataqua, prop del Golf de Maine, a la costa est dels Estats Units. Fes una ullada a la web Gundalow Company, perquè és molt interessant.

Segur que en les "feluccas" de Califòrnia hi ha material genèric de les barques mallorquines i catalanes, per la influència d’aquestes en les barques d’algunes regions italianes, com a l’Alguer, per exemple, com explico en l’entrada següent. Albert, has de fer memòria i recordar el títol d’aquest llibre que parlava de la comunitat de pescadors catalans establerta a Califòrnia. Això sol ja val per una entrada sencera! Va, a veure si el trobes i ens ho dius.

Gràcies per la teva valuosa aportació i a reveure.

Anònim ha dit...

Hola Joan,

ja buscaré el llibre en qüestió. No era un llibre de la mar, sinó un llibre de llengua catalana que parlava d'aquesta comunitat de pescadors catalans a Califòrnia, i com la llengua (o part d'ella) havia perdurat al llarg d'algunes generacions (suposo que avui en dia ja no en queda res). Ja ho buscaré.

Els Gundalows sí que han estat una gran sorpresa. Recorden talment les grans barcasses de vela llatina que solquen el Nil.

Quant als dissenys horrorosos de'n Bolger,... això és que els has observat poc !
Estàs totalment influenciat per uns determinats cànons estètics nàutics. De fet trobo que són dissenys agosarats, trencadors i per sobre de tot pràctics.
Per cada disseny explica, qui li ha fet l'encàrrec, per a què vol el vaixell, en quines aigües navegarà, si l'ha de construir un mateix o el portarà a fer a unes drassanes, etc. En base a tots aquests paràmetres, ell dissenya el vaixell adient, per aquell cas concret i raona el perquè de les seves decisions.

Au vinga, cada dia abans d'anar a dormir un ració de fotos d'engendres de'n Bolger i n'acabaràs enamorat !!

Bona nit!


Albert.

Unknown ha dit...

Albert,

Tens raó, conec molt poc els dissenys d'en Bolger, i sí, tinc uns cànons estètics nàutics molt arrelats i, a més, molt clàssics. Entenc perfectament tots aquests criteris pràctics i funcionals que m'expliques, que fan que els vaixells d'en Bolger responguin a unes necessitats molt concretes. I segur que naveguen bé, però jo els trobo molt lletjos.

Potser em passa com deia l'home aquell dels anuncis de la tònica: "això és que l'has tastat poc". D'acord, intentaré ser una mica més obert de ment, pel que fa a l'estètica nàutica, i cada dia faré un tast de vaixells d'en Bolger, a veure si, com a mínim, m'arriben a caure simpàtics. Ara, d'aquí a que me n'enamori...

Gràcies, Albert. Cuida't!

Anònim ha dit...

Hola Joan,

ja he trobat el llibre en qüestió, i oh ! sorpresa !
No eren catalans a Califòrnia, sinó menorquins a Florida.
Ara la pregunta és:
van fer barques amb vela llatina a Florida? En cas afirmatiu en queda algun registre escrit o gràfic?

Ara et deixo feina, (he,he,he !)
Es van establir a St. Augustine, Florida
http://www.menorcansociety.net/index.html

Aquí tens el blog d'un representant de la novena generació de menorquins a Florida
http://minorcan.blogspot.com/search/label/Florida%20Heritage

i alguns links més:

http://spotted.staugustine.com/galleries/index.php?id=326993

http://www.staugustinegovernment.com/the-city/featured-stories-archive/3_04/minorcan.cfm



Tal com diuen aquestes webs:

" In 1768 over 1400 people left the Mediterranean and set sail for British East Florida. Among this group were Menorcan Greek Italian Corsican and French peoples. This was the largest single group of European settlers to immigrate as a single group to the New World"

Probabilísticament, amb tanta gent mediterrània, hi ha força números de que alguna cosa de vela llatina arribés cap allà, encara que avui en dia hagi desaparegut.

Però això ho deixo en mans dels experts,...

Bona sort !


Albert.

Unknown ha dit...

Hola, Albert!

Ja veig que se m'ha girat feina... Intentaré seguir les pistes que em dones. De moment, el mariner menorquí més famós que he trobat als Estats Units és en Jorge Ferragut Mesquida, nascut a Menorca el 1755, i que l'any 1776 va arribar a Amèrica i va lluitar al costat dels insurgents nord-americans contra els anglesos, per tota la zona de La Florida. Aquest home va ser el pare del primer almirall dels Estats Units, David Glasgow Farragut Shine. (Observa el canvi de cognom de "Ferragut" a "Farragut"). Una història molt interessant que s'explica en aquest enllaç: Jorge Ferragut y David Farragut, un recuerdo.

Curiosament, aquests dies estic llegint coses sobre aquest període històric, a través d'uns altres dos il·lustres combatents en la guerra d'independència nord-americana, La Fayette i Bernardo de Galvez, i dels seus no menys famosos vaixells, la fragata "Hermione" i el bergantí "Galveztown", tots dos en procés de reconstrucció.

Moltíssimes gràcies per la teva aportació, Albert.

A reveure!

Anònim ha dit...

Hi there,

Thanks for sharing the link - but unfortunately it seems to be down? Does anybody here at elmareselcami.blogspot.com have a mirror or another source?


Thanks,
Harry

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Si es herencia de la comunitat italiana perque li deien la 'Catalan Sail'?

"Daily Evening Bulletin, October 8, 1881 In San Francisco there are nearly l00 boats, large and small, engaged in the fishing ... from twelve to thirty feet, and are all, or nearly all, rigged with the lateen, or as the fishermen term it, the Catalan sail."