La vela llatina a San Francisco

En una entrada anterior dedicada a San Francisco, acabava dient que la vela llatina és un dels elements importants del patrimoni marítim d’aquesta ciutat; i que a finals del segle XIX hi havia unes 150 barques de vela llatina, gairebé idèntiques a les del Mediterrani, navegant per aquella part de la costa oest dels Estats Units. Eren les famoses San Francisco’s feluccas. Però, com hi va arribar la vela llatina al Pacífic? Doncs a través dels pescadors italians emigrats al nou món. Aquest fenomen migratori l’ha estudiat Giovanni Panella -especialista italià en patrimoni marítim, historiador naval i autor d’uns quants llibres sobre embarcacions tradicionals-, i n’ha publicat diversos articles, realment interessants. El que llegireu a continuació està tret d’aquests articles.

Un bocí del Mediterrani al Pacífic (WoodenBoat Forum)

Diu Panella que la felucca de San Francisco constitueix un exemple de persistència de la tradició marítima: és la història de la transferència d’una tipologia mediterrània, representada per les embarcacions aparellades amb vela llatina, a milers de quilòmetres de distància, fins a la costa de l’Oceà Pacífic. Aquest fenomen va tenir lloc a les últimes dècades del segle XIX, amb l’emigració dels pescadors i dels mestres d’aixa d’origen italià als Estats Units. Naturalment, vistes les dimensions d’aquestes barques, la transferència no es va poder fer de manera directa, és a dir, navegant. Eren embarcacions noves, construïdes a les platges de Califòrnia, molt semblants als leudi i als gozzi mediterranis. Un altre exemple de transferència de tradicions marítimes mediterrànies a gran distància, també als Estat Units, és el dels pescadors d’esponges d’origen grec, que a la Florida van reconstruir una flota d’embarcacions idèntiques a les que havien deixat a la seva pàtria.

Els molls de San Francisco el 1891

Pels pescadors procedents del Mediterrani, les seves barques eren una part inseparable de la seva manera de navegar i de pescar, del seu mode de vida; i es van emportar aquell bagatge cultural fins al nou món. Però la reproducció d’aquestes embarcacions no va ser rígida, sinó que les barques es van modificar per adaptar-les a les condicions operatives locals. Potser les primeres feluccas que hi va haver a San Francisco es treien a la platja, però després van estar sempre amarrades als molls. L’element principal que caracteritzava les barques dels emigrants a l’oest dels Estats Units era la vela llatina, l’aparell mediterrani per excel•lència, perfectament adaptat a les condicions meteorològiques variables d’aquest mar. Barques i aparell també es van adaptar estupendament a la borrascosa badia de San Francisco, i això va contribuir a la seva difusió i a l’èxit dels seus experts armadors.

Les feluccas estaven adaptades a las condicions operatives locals.

Explica Panella que la transferència d’aquesta tipologia d’embarcacions mediterrànies a Califòrnia es va veure afavorida pel fet que, a finals del segle XIX, aquesta part del continent americà era pràcticament despoblada, a causa del retard del procés de colonització. Recordem la descripció que en fa el jove mariner Richard H. Dana, en el seu llibre “Dos años a pie de mástil”, del qual en vaig parlar en l’entrada anterior. Els mateixos anys que Boston i Nova York eren ja uns grans centres urbans, a San Francisco només hi havia una caserna i una missió franciscana. La febre de l’or, l’any 1848, i l’obertura de la primera línia fèrria transcontinental, el 1869, van precipitar el creixement de la ciutat. A partir del 1870 successives onades migratòries van fer que centenars de pescadors italians s’establissin a San Francisco. Tot i que els primers procedien de la Liguria, sembla que venien de diverses regions italianes, especialment de Sicília i de la Campania.

Un altre escriptor, el cèlebre Robert Louis Stevenson, autor de “L’illa del tresor”, va viure a San Francisco el 1888, abans del viatge que el portaria a establir-se definitivament a l’illa de Samoa. En una de les seves obres The Wrecker (“Los traficantes de náufragos”), escrita en col•laboració amb el seu fillastre Lloyd Osbourne, es fa ressò de l’atmosfera que es respirava entre la comunitat de pescadors italians i pels carrers de Little Italy a finals del XIX. Explica que li agradava contemplar les petites botigues d’alimentació, plenes de macarrons, ampolles de chianti, retrats de Garibaldi i caricatures polítiques, que semblava que les haguessin transportat senceres des de Gènova i Nàpols fins al Pacífic; i afegeix que també li agradava entrar en aquests comerços i discutir de política amb els pescadors. Sobre les barques d’aquests pescadors, Stevenson diu que estaven construïdes seguint la tradició de la seva terra nativa, i que ells en deien silanas; tot i que després es coneixerien amb el nom de San Francisco’s feluccas, perquè així era com les anomenaven les autoritats marítimes.

Feluccas amarrades al Fisherman's Wharf.

Però d’aquestes feluccas dels documents oficials, els americans en deien popularment dago fishing boats, una expressió despectiva derivada de dagger, ganivet, que en aquells temps en què l’emigració resultava problemàtica, s’associava als qui sempre duien un ganivet a la mà: els italiani. El fill d’un d’aquells pescadors italians del Fisherman’s Wharf, Joe Di Maggio, va haver de suportar aquesta mena de menyspreu al començament de la seva carrera esportiva, abans de convertir-se en una estrella del beisbol nord-americà i en el marit de Marilyn Monroe.

A la web del San Francisco Maritime National Historical Park hi trobareu un documentat article de John Muir, conservador associat de petites embarcacions, que tracta de l’evolució del Fisherman’s Wharf, des de 1870 a 1930. Diu John Muir que el primer lloc que va ocupar la flota creixent de feluccas va ser l’India Dock, a tocar de Vallejo i Green Street. Aquí, en el mirall d’aigua interior d’un petit embarcador rectangular, la flota va compartir espai amb una varietat de vaixells més grans. Com que la fotografia estava en els seus inicis, hi ha poques imatges d’aquelles barques. Però a partir de 1884, quan les barques es van traslladar als nous molls de l’Union Street Wharf, al peu dels carrers Union i Greenwich, ja hi ha fotos dels pescadors al costat de les barques, reparant les xarxes i eixugant les veles. Diu Muir que el nou moll, construït expressament per a la flota pesquera, disposava dels serveis més moderns, com ara calderes per a tenyir les xarxes, rampes de varada per a bots petits i pescants per a treure les barques de l’aigua. Parlem de l’any 1884!

En aquesta foto es veu el sistema de pescants per treure les barques de l'aigua.

(WoodenBoat Forum)

Les feluccas eren unes barques molt versàtils i practicaven diversos tipus de pesca. Les més grans, de 8 a 11 metres, pescaven amb xarxes d’arrossegament a fora del Golden Gate, i se n’anaven fins a Monterrey, la badia de Drake i les Illes Farallon. En canvi, les més petites, de 5’30 a 8 metres, solien pescar a l’interior de la badia, utilitzant tremalls, volantins i nanses per a crancs. Com ja s’ha dit, el febrer de 1886, segons el diari San Francisco Chronicle, hi havia al voltant de 150 barques de vela llatina a la zona.

A més de la vela llatina, la cultura marinera mediterrània va transferir un altre element a San Francisco: el bel canto, que tenia una funció molt especial a bord de les barques. A la badia s’hi formen unes boires molt espesses, que poden cobrir una àrea molt extensa en poc temps. Quan passava això i la boira sorprenia les barques al mar, de sobte, enmig de l’espessor, se sentia una veu cantant una cançó tradicional. A aquella veu se n’hi afegia una segona des d’una altra barca, i a aquesta una tercera, i a poc a poc s’hi anaven afegint totes les barques, i d’aquesta manera es podien localitzar les unes a les altres enmig de la boira i trobar entre totes el camí de tornada a port.

El remolcador Monarch i la barca America. 

(Foto: San Francisco Maritime National Historical Park)

Quan no hi havia vent, els pescadors utilitzaven els rems, com a tot arreu. Però com que això de remar és molt pesat, feien servir un sistema de propulsió alternatiu. A la badia de San Francisco sempre hi ha hagut un trànsit molt intens de ferrys, portant gent i vehicles d’una banda a l’altra. Recordeu que al museu hi ha l’Eureka, del 1890. Doncs quan un d’aquests ferrys passava a prop, les barques s’hi acostaven, li llençaven un cap amb un ganxo a la popa, i ja tenien remolc gratis! L’estructura d’aquests vaixells de vapor impedia que la tripulació pogués desenganxar la barca, i aleshores els mariners intentaven allunyar els aprofitats pescadors llençant-los bocins de carbó des de la coberta.

Els pescadors italians eren uns mariners excel•lents. Panella cita l’estudiós Howard I. Chapelle, autor del llibre American Small Sailing Craft, que inclou les feluccas entre les embarcacions típiques dels Estats Units. Tant barques com tripulacions gaudien d’una gran reputació. Es deia que eren molt ràpides i marineres. A finals del XIX els pescadors italians eren famosos per la manera de navegar a vela enmig dels vents fots i ratxejats que són habituals a la badia de San Francisco. Tot i que la vela llatina pot arribar a ser perillosa en mans inexpertes –com sabem perfectament els que hi naveguem-, aquestes barques tenien molts pocs accidents, perquè mariners i patrons eren molt hàbils amb les veles i el timó.

Plànol d'una felucca (Font: American Small Sailing Craft)

No s’ha conservat fins als nostres dies cap de les antigues feluccas. Sembla que l’últim exemplar es va desballestar als anys 50 del segle passat. De fet, a principis del XX la flota del pescadors italians es va començar a motoritzar. Les primeres unitats encara van conservar les formes tradicionals; però, com és lògic, el nou sistema de propulsió va acabar modificant les línies de les barques. Igual com va passar aquí amb els bous i la resta de barques de pesca.

Per saber com eren les feluccas originals es disposa d’una documentació força escassa: un disseny de l’esmentat Howard I. Chapelle, algun model i un grapat de fotos, conservats en un parell de museus. Se sap que feien entre 18 i 36 peus d’eslora (5’48 a 10’97 m), tot i que la majoria estaven entre els 22 i 26 peus (6’70 a 7’92 m). Duien major i floc, i l’obra morta era bastant baixa, fet que els donava un aspecte llançat i elegant. També tenien la coberta amb esquena d’ase i un petit senó pel patró. Si observeu les fotos, veureu que s’assemblen força a les nostres barques de vela llatina tradicionals. De fet, sembla que és molt difícil establir un origen únic per a aquestes barques. Alguns experts veuen en les feluccas elements de les barques sicilianes; d’altres hi troben semblances amb les barques espanyoles. Fins i tot hi ha qui opina que les barques americanes són un híbrid, amb característiques generals de les barques de les Balears –i aquí Giovanni Panella cita com a obra de referència el llibre “Nuestra vela latina”, de Quico Oller i Vicente García Delgado-, amb particularitats derivades de les barques ligurs i de les barques sicilianes. La conclusió és que, vistes les seves característiques en conjunt, és molt difícil atribuir el disseny de les feluccas a una regió italiana determinada; més aviat sembla que van agafar elements de diverses localitats amb alguna influència espanyola.

La felucca Nuovo Mondo, una embarcació tradicional nord-americana. (Foto: Latitude 38)

Amb el pas del temps, la felucca esdevindria el símbol de la comunitat italiana de San Francisco. Per aquest motiu, fa una trentena d’anys, William Gilkerson va tenir la iniciativa de construir-ne una rèplica, la Matilda D, que va cedir a la comunitat italiana de San Francisco, i va quedar exposada a l’entrada del Maritime National Historical Park de la ciutat. I l’any 1987, després d’un gran treball de recerca i documentació, Larry Hitchcock i John Muir en van construir una altra; una felucca de 5’66 metres d’eslora, batejada amb el nom de Nuovo Mondo, que també pertany al parc marítim de San Francisco. Aquesta barca va participar en el festival de Brest de l’any 2000, en representació de les embarcacions nord-americanes. I l’any 2004 va tornar a travessar l’Atlàntic per participar en les regates de Stintino i de Saint-Tropez, com a convidada d’honor de la Regata della Vela Latina, del Circuito Mediterraneo Vela Latina, al costat d’altres embarcacions tradicionals italianes i franceses, i del sardinal Sa Rata de Catalunya.

Cartell de la regata de Stintino del 2005, amb la Nuovo Mondo, 

convidada d'honor de l'edició anterior. (Foto:  Regata della Vela Latina)

Tot i estar feta a San Francisco, la Nuovo Mondo no desentonaria gens

a la Costa Brava. (WoodenBoat Forum)

Per a redactar aquesta entrada he utilitzat els els articles següents de Giovanni Panella:

- Il patrimonio marittimo mediterraneo e l'emigrazione, i caso della "San Francisco's felucca".

- Incontri e scontri tra navi genovesi e statunitensi: tre episodi dell 800.

Si voleu aprofundir en l’obra de Giovanni Panella, us recomano un parell de llibrets seus, magníficament editats per Tormena.

 

En el pròleg d’un d’aquests llibres hi ha una frase de Panella que m’agrada molt i que faig servir sovint com a idea-força per a la recuperació del patrimoni marítim: “Es defensa allò que s’estima i s’estima allò que es coneix”.