8.1.12

Silencies i absències del patrimoni marítim

El sector de les embarcacions tradicionals en actiu, representat per una sèrie d’associacions a Catalunya i, en última instància, per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, va ser una absència destacada en el seminari titulat, precisament, “Silencis i absències en els processos de patrimonialització de la cultura marítima”, que va tenir lloc el 17 de desembre passat a la Casa del Mar de Palamós, organitzat per la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, amb la col·laboració del Museu de la Pesca de Palamós. Historiadors, antropòlegs, professors universitaris i investigadors procedents de Bretanya, el Quebec, Galícia, Andalusia, Extremadura, el País Basc i Catalunya, van desenvolupar un total de nou ponències sobre processos de patrimonialització relacionats amb diversos àmbits de la cultura marítima en les seves respectives comunitats, destacant aspectes absents o silenciats a l’hora de constituir o de fer visible aquest patrimoni. La jornada va servir per posar de manifest la manca de contacte entre el món acadèmic i el col·lectiu que s’ocupa de recuperar i conservar el patrimoni marítim flotant, i de mantenir-lo viu i actiu.


D’entrada vull deixar clar que això que acabo d’exposar no és una crítica als organitzadors del seminari per aquest “oblit” a l’hora de confeccionar el programa, sinó, simplement, la constatació d’una realitat. Tal com jo ho veig, els estudiosos i investigadors de la cultura marítima i dels processos de patrimonialització d’aquesta, no tenen en compte l’experiència pràctica de molts particulars, la majoria autodidactes, que en poc més de vint-i-cinc anys han reunit una flota força nombrosa d’embarcacions tradicionals, pràcticament del no res. I molts ho han fet amb una vertadera vocació de conservació i divulgació d’aquest patrimoni, i dels coneixements i tradicions que l’envolten. Sovint se’ls acusa de poc rigor científic en la reconstrucció d’aquestes embarcacions, i de banalització a l’hora de representar i donar a conèixer aquest patrimoni, procedent sobretot del món de la pesca i dels costums i tradicions de la cultura marinera de moltes localitats. Com a membre d’aquest col·lectiu he d’admetre que, per part nostra, també hi ha hagut sempre un cert recel cap a determinades institucions, segurament per por de perdre capacitat de maniobra i de deixar el lideratge d’aquest moviment en mans alienes al món associatiu. I tots plegats hem viscut immersos en la desídia i el menyspreu que la cultura i el patrimoni marítim han tingut sempre en aquest país –llegeixi’s Espanya- per part de l’Administració.

El plantejament del seminari em sembla impecable i subscric plenament el que diu el programa: En els darrers anys s’està produint un cert renaixement de l’interès per tot allò marítim. En el moment que les formes tradicionals de navegació i de treballs en la mar s’han esvaït pràcticament del tot, apareixen per tot el territori costaner associacions, museus i altres entitats públiques i privades preocupades per la conservació i recuperació del patrimoni marítim, responent així a una demanda social per no deixar perdre el llegat i la identitat marítima de tants pobles i comunitats que històricament han degut al mar la seva existència. Però aquests processos de patrimonialització de molts aspectes de la cultura marítima (també de l’imaginari col·lectiu) s’estan produint gairebé tots ells de forma ràpida, empírica i potser hi ha poca reflexió sobre la manera com això s’està fent. Pot ser que la sensació de “urgència” per salvaguardar determinats béns culturals materials i immaterials comporti una manca de visió panoràmica que permeti detectar aquells aspectes que estan sent descuidats. Pot ser també, que una certa economia política dels estudis de patrimoni cultural, entesos com a disciplina acadèmica, estigui provocant conscient o inconscientment aquests oblits, sense que es qüestioni quins segments socials gestionen la memòria col·lectiva de l’univers marítim i el perquè d’aquesta hegemonia. Amb la realització d’aquest Seminari pretenem contribuir a una reflexió sobre la manera com s’estan portant a terme els processos de patrimonialització de la cultura marítima a l’Estat Espanyol, posant de relleu aquells aspectes de la societat i cultura marítima absents o silenciats. Completament d’acord! Aleshores, raó de més per trobar a faltar la participació del moviment associatiu en aquesta reflexió general. 

Juan Antonio Apraiz va posar de manifest la falta de rigor
en molts processos de patrimonialització.

Bé, l’oblit –estic convençut que gens intencionat- no és greu i, en qualsevol cas, és del tot reversible. Caldria veure de quina manera podem col·laborar i treballar en la mateixa direcció uns i altres; és a dir, els estudiosos de la cultura marítima i els que trepitgem la sorra, toquem la fusta i remenem barques. En aquest sentit, escoltant una de les intervencions em vaig fer una reflexió que ara intentaré exposar. Va ser durant la presentació de Juan Antonio Apraiz, membre de la Societat d’Estudis Bascos, que duia per títol “La patrimonialización efectista de la cultura marítima”. Apraiz va començar referint-se a un fet que es dóna al País Basc, però que és extensible a altres comunitats costaneres en què la pesca i altres industries vinculades al mar estan en retrocés o en vies d’extinció: l’aposta, per part de les diverses administracions, pel patrimoni marítim com un eix important de desenvolupament econòmic d’aquestes comunitats. I, concretament, l’aposta pel turisme cultural vinculat al patrimoni marítim com a alternativa o complement al món de la pesca. Aquesta política ha generat diverses accions i processos de patrimonialització que Apraiz va centrar en cinc camps: les regates de traineres, en el cas del País Basc, les embarcacions tradicionals, les festes evocatives a partir d’antigues tradicions marineres, les fires i festes gastronòmiques i les intervencions arquitectòniques. A través de nombrosos exemples, Apraiz va posar de manifest la falta de criteri i de rigor científic amb què es fan la majoria d’aquestes activitats de recuperació i difusió del patrimoni marítim, ja siguin embarcacions tradicionals o festes marineres. “Quan es tracta del mar, sembla que val tot”, va denunciar; i el resultat és una mena de parc temàtic en què el patrimoni marítim hi té un paper purament decoratiu. 

Representació d'una subhasta de peix a l'antiga a Cambrils.

Al final de la ponència, Juan A. Apraiz va arribar a les conclusions següents: el patrimoni marítim s’està convertint en un reclam turístic; la patrimonialització de determinades manifestacions de la cultura marítima es fa amb criteris més turístics que científics; la majoria de vegades, aquest procés de patrimonialització està gestionat per les conselleries i regidories de turisme en lloc de les de cultura; l’efecte “fira medieval” està arribant al mar i està causant furor; l’únic que importa és la imatge, el patrimoni s’utilitza com a un objecte decoratiu.  És per tot això que Apraiz qualifica d’efectista la patrimonialització que es fa actualment de la cultura marítima, en el sentit que s’interessa només per la forma sense anar al fons de la qüestió.

I ara ve la reflexió que em vaig fer mentre escoltava Juan A. Apraiz: fins a quin punt, les associacions, som responsables d’aquesta banalització del patrimoni marítim? La majoria d’associacions col·laboren amb l’ajuntament de la seva localitat aportant les barques a la fira del mar o a la festa marinera de torn, on sovint hi fan una funció merament decorativa i aporten la nota “d’autenticitat” a una sèrie d’actes organitzats per les associacions de botiguers o pel departament de promoció econòmica de la ciutat, amb una clara finalitat turística i comercial. A les associacions els cal estar bé amb l’ajuntament de la seva localitat, perquè sovint en reben algun tipus d’ajut o subvenció. Fins i tot la propietat d’algun vaixell associatiu és compartida amb l’ajuntament. Per tant, és un intercanvi de “prestació de serveis”, per dir-ho així. A banda que, moltes d’aquestes manifestacions marineres congreguen un públic nombrós i són també un bon aparador per mostrar el patrimoni marítim local i acostar-lo a la gent. És positiva, doncs, aquesta exhibició “folklòrica” del patrimoni marítim? Si fem del patrimoni marítim un parc temàtic i convertim les embarcacions tradicionals en l’atrezzo d’una mena de disneylàndia marinera, no estem anant en contra de la recuperació d’aquest patrimoni? 

David Florido: "la patrimonialització és un artefacte polític".

Més d’una vegada he defensat el valor del patrimoni marítim com a motor econòmic, però... a quin preu? D’entrada, quasevol procés de patrimonialització per recuperar, recrear i posar en valor objectes i tradicions d’una determinada cultura implica una manipulació, una interpretació i, en última instancia, una alteració d’aquells elements que es volen conservar i posar en valor. I més quan se’n vol treure un rendiment econòmic.  Ho va explicar l’antropòleg i professor de la Universitat de Sevilla David Florido, en la seva ponència titulada “Des-patrimonialización: paradojas y ambigüedades de las políticas de patrimonio marítimo”: “la intrumentalització mercantil del patrimoni marítim pot alterar-ne el contingut”.  “La patrimonialització –va dir- posa en joc noves dinàmiques socials, econòmiques, identiràries, polítiques... És una intervenció sobre la realitat i cal veure com es fa”. I va concloure dient que “la patrimonialització és un artefacte polític”. 

Tot això em fa pensar en la responabilitat que tenim totes aquelles persones i entitats que, d’una manera o altra, ens dediquem a la recuperació i difusió del patrimoni marítim, ja sigui material o immaterial; ja es tracti de recrear aspectes d’una determinada activitat marinera, com la tirada d’un art o una subhasta de peix a l’antiga, per exemple, o de restaurar una embarcació per a fer-la navegar. Per molt bona voluntat que hi posem, segurament no n’hi ha prou. Cal actuar amb un mínim rigor per a evitar l’adulteració d’aquest patrimoni que es vol preservar i mirar de trobar fórmules que permetin fer compatible aquest rigor amb l’ús i difusió massiva d’aquest patrimoni. En aquest sentit, crec que val la pena obrir vies de comunicació entre el món científic i acadèmic i el món associatiu per mirar d’establir línies i criteris d’actuació compatibles amb les necessitats i objectius de cadascú. Segurament és feina de totes dues parts propiciar aquest acostament.

M’he centrat en les ponències de Juan A. Apraiz i David Florido perquè em van semblar les més properes a la mena d’activitats que fem des de les associacions vinculades a la recuperació i manteniment del patrimoni marítim flotant, és a dir, les embarcacions tradicionals. També em va semblar molt interessant l’exposició de l’antropòleg Eliseu Carbonell, que va extraure un munt d’informació oculta d’un parell de fotografies relacionades amb el temporal de 1911. En qualsevol cas, trobareu totes les ponències del seminari enregistrades en vídeo a la web de Documare, el Centre de Documentació de la Pesca i el Mar.



4 comentaris:

Fernando ha dit...

Hola Joan, cuanto tiempo, probablemente las ponencias hayan sido muy interesantes y sacarían a la palestra temas, que siempre conviene tener presente, por el bien del interés común.
Ahora, no me parece normal que "olviden" a los que desinteresadamente se han "espabilado" y que provocan que estos coloquios se produzcan y vean luz. Pero bueno ..., supongo que no tendrá una importancia excesiva.
Salud

Joan Sol ha dit...

Hola, Fernando! Me alegra mucho verte de nuevo por aquí.

Efectivamente, no se trata de un olvido intencionado por parte de los organizadores del seminario, que tenia un claro carácter académico. Además, a partir de esa jornada está prevista una toma de contacto entre ambos sectores. Es decir que el seminario fue positivo para todos. Seguiremos informando.

Una abraçada!

Pèsol ha dit...

Gràcies per trencar absències i silencis blogeros.
Salut

Joan Sol ha dit...

Ei, Pèsol! A banda que en els últims mesos he escrit poc, tenia un problema en la configuració del blog que feia que no s'actualitzessin les entrades en els altres blogs. Espero que a partir d'ara la cosa vagi més fluïda.

Gràcies a tu per la paciència i el suport!