Ajuda per al “Miquel Caldentey”

El "Miquel Caldentey" abandonat al port de Canet (Fotos: web)

El periodista i fotògraf mallorquí Jaume Rosselló ha enviat un missatge a aquest blog per fer-nos partícips –diu- de la seva dèria personal i que ens la fem nostra. Aquesta dèria és la recuperació de la goleta mallorquina “Miquel Caldentey”, construïda a les drassanes Llompart de Palma, entre els anys 1913 i 1916.

El “Miquel Caldentey” va ser un dels molts pailebots dedicats al transport de mercaderies entre les Illes i el continent. Després de molts anys de servei i de tenir diversos armadors, el va comprar l’Ajuntament de la localitat rossellonesa de Canet i es va dir “Principat de Catalunya”. L’any 1994 un temporal va malmetre el vaixell, que va quedar en un estat d’abandó i de deteriorament progressiu al port de Canet. La destrucció del “Miquel Caldentey” semblava cantada, tot i haver estat declarat monument històric pel govern francès. Però l’any 2002, l’associació “Sauvons Idéal” de Banyuls va denunciar l’estat catastròfic del buc i es va mobilitzar per a tirar endavant un projecte de restauració.

En Jaume Rosselló ha fet seva aquesta causa hi ha creat un bloc per donar a conèixer la història i la situació del “Miquel Caldentey” i, sobretot, per trobar el suport necessari per entre tots i totes intentar convèncer les institucions mallorquines per a que s'impliquin en el projecte de restauració d'aquest vaixell, que hores d'ara s'està duent a terme a Narbonne, com podeu veure a l'apartat història d'aquest web.

Sense voler caure en el xovinisme –diu en Jaume -, consider penós que una part tan important del nostre patrimoni hagi d'ésser recuperat per institucions alienes a les que ens representen, que són les que haurien d'haver actuat en el seu moment, tot i que encara no és massa tard...

La veritat és que de moment em trob sol en aquesta aventura, però esper que aquesta sigui una situació transitòria, i que molts de vosaltres em doneu el vostre suport. Voldria trobar molta gent disposada a col·laborar, encara no sé com, en aquesta tasca.

En qualsevol cas, la restauració del “Miquel Caldentey” està en marxa i el vaixell sembla que s’ha salvat de la destrucció a què estava condemnat. Esperem que ben aviat s’afegeixi a la flota de pailebots que naveguen pel Mediterrani, com el “Santa Eulàlia”, el “Thopaga”, el “Cala Millor” o el “Isla Ebusitana”.Tothom que estigui disposat a compartir la dèria d’en Jaume Rosselló i tingui interès a col·laborar en aquest projecte pot posar-s'hi en contacte a través del bloc.

El “Besitos” torna a casa

Des de les Illes ens arriba una bona notícia que ens envien els Amics de la Mar de Menorca i que reproduïm íntegrament:

Des del passat dissabte 6 d'octubre ja tornam a tenir el "Besitos" amarrat a la caseta de comandància del port de Ciutadella. Ha passat més d'un any i mig des d'aquell 27 de març de 2006, quan va ser declarat Bé d'Interès Cultural (BIC), i no ha estat fins avui quan hem pogut amarrar-lo al mateix lloc on estava ja l'any 2003. Ara, definitivament, el “Besitos” pot tenir un lloc per amarrar, cosa que li pertoca per ser Bé d'Interès Cultural.

Enrere queden les incomptables gestions i les mil i una demandes desateses. Són ones passades que ja no fan cap por i ens han donat més coratge per seguir el rumb que ens havíem marcat: exigir l'amarrador per al “Besitos” que legalment, agradés o no agradés a segons qui, tenia dret el nostre llaüt.

Ara disposam de lloc i temps per dedicar-lo a navegar, l'escola de vela i, per què no, embellir el port de Ciutadella amb una embarcació tradicional aparellada amb vela llatina.

Gràcies a tots per la vostra solidaritat i paciència.

Realment tots els tràmits relacionats amb la recuperació, documentació i maneig de les embarcacions tradicionals són d’allò mes feixuc. Un simple canvi de nom o la tramitació d’un certificat de navegabilitat poden durar mesos, si no anys. A més, depèn de les capitanies i del funcionari de torn. La mateixa gestió que una capitania marítima resol en quinze dies, en altres capitanies pot durar eternament. L’Administració no s’ha posat les piles en aquest sector. És imprescindible que les associacions que es dediquen a la recuperació d’embarcacions patrimonials facin pinya per aconseguir que l’Administració es posi al dia en tots aquests procediments i agiliti tots aquests tràmits.

Penso que l’espai Marina Tradicional que, per segon any consecutiu, es muntarà dins del Saló Nàutic de Barcelona, és l’àmbit ideal per debatre aquesta qüestió, donat que hi haurà persones i entitats de tota la península afectades per aquest problema.

En qualsevol cas, felicito als Amics de la Mar de Menorca i els convido a que ens expliquin la seva experiència en aquest procés de declarar una embarcació Bé d’Interès Cultural.

12 d’octubre

No soc gaire amic de pàtries, ni de banderes, ni de religions, perquè en nom d’aquestes tres coses els homes hem fet i seguirem fent autèntiques barbaritats. Avui, 12 d’octubre de 2007, Día de la Hispanidad –i, antigament, Día de la Raza-, la pàtria i la bandera estan al primer pla de l’actualitat i, com sempre, són motiu de confrontació. Tot va començar amb una gesta nàutica, el “descobriment” d’Amèrica per Cristòfor Colom. D’aquí ve que als Estats Units celebrin el “Columbus’ Day”, una denominació sense tantes connotacions patrioteres. Els viatges de Colom són, sens dubte, un dels capítols més apassionants de la història de la navegació, com els de Magallanes i tants altres grans navegants. Però no és d’això que vull parlar, sinó que avui, aprofitant que és 12 d’octubre, vull referir-me a aquella pàtria comuna en què, des de temps antics, hi han conviscut amb harmonia homes, països i cultures d’allò més divers. Una pàtria sense estat, gairebé intangible, però que dóna a tots els que l’habiten una raó de ser, un sentit de la vida i un sentit de pertinença al món i a l’univers. Aquest pàtria és el mar. No seré jo qui en faci esment, sinó persones que han expressat millor que ningú aquests sentiments, amb els quals m’identifico plenament.

José de Esponceda.- “La canción del pirata”

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Josep M. de Sagarra – Toti Soler.- “Aiguamarina”

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Joan Manuel Serrat.- “Mediterráneo”

Si un día para mi mal
viene a buscarme la parca,
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte,
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Charles Baudelaire – Xavier Benguerel.- “L’home i la mar”

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

en l’infinit vaivé d’onada rera onada,

i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Kavafis – Carles Riba – Lluís Llach.- “Viatge a Ítaca”

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Antonio Machado.- “Cantares”

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Segurament coneixes altres textos i altres cançons que parlen de tot això. T’agrairia que els apuntessis en els teus comentaris, perquè aquest blog necessita les teves aportacions.

Paisatges marítims: Cornualla

St Ives, poble d'artistes i gent de mar

Espadats vertiginosos batuts per les onades oceàniques. Platges de sorra daurada que la marea escombra dos cops al dia, deixant-les netes i a punt per a tornar a ser passejades. Estuaris d’aigües manses on vaixells i barques es gronxen plàcidament, seguint el vaivé del corrent, des de la seguretat dels seus ancoratges. Pobles mariners de cases arrenglerades al voltant d’un port petit i atapeït, on les embarcacions de treball comparteixen moll amb les d’esbarjo. Antigues esculleres de pedres gastades amb la torre d’un far a la punta, fotogènic sentinella de casaca blanca i casc lluent rematat amb un penell. Velles tavernes sobre la porta de les quals hi penja un rètol d’allò més evocador, i on un s’imagina els més endurits homes de mar recolzats a la barra, explicant les mil peripècies, entre pinta i pinta de cervesa... Per tot això i moltes coses més, el ducat anglès de Cornualla és un paradís per a tots els qui ens agrada el mar.

Cornualla té més de 300 milles de costa, repartides a banda i banda de la punta sud-occidental d’Anglaterra, plenes de racons a quin més bonic. En alguns casos, arribar-hi és tota una odissea. Cal endinsar-se per camins estrets, flanquejats per parets de pedra seca i bardisses altíssimes, pels quals amb prou feines hi passa el cotxe. Al final t’hi espera un portet amb quatre barques o una antiga cala de pescadors. La vegetació, espessa i humida, ja sigui bosc o matolls, arriba fins a la vora del mar. Pots estar estirat en un prat d’herba, ple de flors, amb ovelles pasturant al teu voltant, i gairebé amb els peus en remull. A qualsevol lloc de Cornualla no ets mai a més de 16 milles del mar. El mar s’entreveu entre els turons, s’olora, es nota a prop en tot moment.

Per als qui venim d’una costa com la catalana hi ha unes quantes coses que sorprenen de Cornualla:

A Cornualla no hi ha ports esportius com els nostres. És a dir, el típic aparcament d’embarcacions, ple de bars, restaurants i brokers nàutics, allà no hi és. Al menys, jo no en vaig veure cap. Vaig veure, això sí, molts ports, la majoria petits, perfectament integrats al nucli urbà, sense barreres que separin les cases dels molls. Uns molls on les barques de pesca es barregen amb les embarcacions esportives i d’esbarjo, i on la gent hi treballa, hi tira la canya, hi menja, hi pren una copa o, simplement, hi passeja. El port és carrer, és casa, és plaça pública i lloc de trobada. A Cornualla els ports són vius perquè la gent hi fa vida.

A Cornualla la tradició marinera forma part de la vida quotidiana. És un país de mar i ho porten al moll l’os. Ho veus en com han conservat el patrimoni marítim. En els noms de molts hotelets, cases d’hostes, tavernes i habitatges particulars. Noms amb referències marítimes explícites: un peix, una embarcació, un lloc de la costa. Ho veus en la caseta del bot de salvament, present a molts ports; un hangar on hi guarden una embarcació a prova de temporals, sempre a punt per a un rescat. I en les guardioles que hi ha a molts establiments per a recollir diners per als seus lifeboats. El mar s’ha endut moltes vides en aquelles costes. Allà, viure del mar, deu haver estat molt dur. Però, malgrat tot, mai no s’hi han girat d’esquena.

A Cornualla hi ha moltes embarcacions de fusta. Suposo que com a conseqüència de tot això que diem. Als ports i estuaris es veuen moltes barques i vaixells de fusta en perfecte estat de conservació. I que naveguen! L’embarcació tradicional més emblemàtica d’aquelles costes és el lugger, un vaixell de pesca aparellat amb veles al terç, del qual encara en queden moltes unitats en actiu. Al port de Penzance hi ha una drassana oberta al públic on hi restauren un lugger històric, el “Ripple”. Hi ha exposats uns panells que expliquen la història del vaixell i, fins hi tot, hi han posat una guardiola per a qui vulgui col·laborar econòmicament en la restauració.

L'"Eve", una de les moltes embarcacions tradicionals que hi ha en actiu

Cornualla és també un paisatge literari. Les costes i erms –els famosos “páramos” o “moors”- de la regió són els escenaris de moltes novel·les de renom internacional. Des de Saint Ives es pot veure el llum que va inspirar “Al far”, de Virginia Woolf. La fusió entre el món dels pescadors i la bohèmia artística d’aquesta mena de Cadaqués anglès són la base de “Los buscadores de conchas”, de Rosamunde Pilcher. Els erms de Bodmin Moor i les platges de Polkerris serveixen de teló de fons a “Posada Jamaica” i “Rebeca”, les més celebrades novel·les de Daphne de Maurier, totes dues portades al cinema. A St. Agnes, Perranporth i Truro es desenvolupa la televisiva “Poldark”, de Winston Graham, una novel·la ambientada al segle XVIII, en el món de la mineria, molt important en la industria de Cornualla. I no parlem de les llegendes artúriques –els orígens del rei Artur se situen a Tintagel- ni de tota la cultura celta que impregna aquesta terra, igual que a Bretanya i a Galícia, que són dos dels meus paisatges marítims més estimats i als quals sempre ve de gust tornar-hi.

Trobareu un reportatge fotogràfic de Cornualla i de molts dels indrets citats en aquests article en aquest enllaç: http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157602391344797/