Tertúlies marineres a bord del “Cyrano”

Amb el tema “Singladures d’estiu: imatges i comentaris” va començar fa dos dissabtes la tercera temporada de tertúlies marineres que organitza l’associació La mar d’amics de Palamós. En edicions anteriors les tertúlies es feien a la Casa del Mar palamosina, però aquest any s’han traslladat a un escenari molt original: la bodega del bergantí Cyrano (nom nou del Sea Star), amarrat al port de Sant Feliu de Guíxols. La propera tertúlia, que es farà el 17 d’octubre, em toca de prop perquè tractarà de l'slow sailing, una manera d’entendre la navegació que l’amic Jordi Salvador ha traduït molt encertadament per “Navegació tranquil•la”.

Com vaig explicar en una entrada anterior, això de l’slow sailing s’inspira en la filosofia de l’anomenat Moviment slow, que té per objectiu viure la vida més pausadament, assaborint les coses amb tranquil•litat i gaudint plenament de cada moment. A partir d’aquesta idea se’m va acudir el “Manifest de l’slow sailing”, que vol ser una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb tranquil•litat. Al principi, el manifest constava de deu punts. Però després, en els comentaris, alguns de vosaltres us vau declarar partidaris de les regates, argumentant que són una bona escola de navegació, i hi vaig incloure un nou punt al respecte. Vet aquí perquè s’ha convertit en un decàleg d’onze punts! Serà un plaer que els comentem entre tots en la tertúlia del 17 d’octubre i fins i tot, a partir de l’intercanvi d’experiències, és possible que en surtin de nous.

Manifest de la navegació tranquil·la (2.0)

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un llarg viatge. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis ni en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.

6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en teu vaixell.

(Foto: Lino Prieto)

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així conservaràs les emocions de cada sortida i les podràs reviure molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

10.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

11.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Us apunto les dates de les properes tertúlies mariners, que es fan el tercer dissabte de cada més, de 17 a 19 hores. Trobareu una explicació detallada dels continguts a la web de La mar d’amics.

17/10/2009.- Slow sailing (navegació tranquil•la)
21/11/2009.- Reserva marina de les Illes Formigues
19/12/2009.- Cinema i patrimoni marítim
16/01/2010.- Construcció amateur d’embarcacions
20/02/2010.- Vela tradicional i art
20/03/2010.- Instruments de navegació: ahir i avui
17/04/2010.- Les regates de vela llatina a debat
15/05/2010.- Seguretat i salvament marítim
19/06/2010.- Equipament bàsic de les barques

El "Drac", un amor de vaixell

El Drac és un dels vaixells més bonics en què he navegat mai. És un disseny del genial William Fife III, de l’any 1889, però construït amb tècniques modernes (strip-planking) per la firma Chantier Naval Stagnol, una drassana de Benodet (França), que el comercialitza amb el nom de Seabird. El Drac era el somni de l’Andrés, patró professional que es guanyava la vida portant remolcadors, barcasses, golondrines i també algun iot privat. Un somni que ell va aconseguir fer realitat durant un temps, malauradament, massa curt.

Un vaixell del tipus Seabird, construït per encàrrec, és un caprici molt car. Es tracta d’un day sailer, és a dir, un vaixell ideal per fer sortides d’un dia, però que resulta incòmode i poc pràctic per anar de creuer amb tota la família. La concepció clàssica del buc, amb grans llançaments a proa i a popa, fa que l’espai habitable a l’interior sigui molt reduït. I crec recordar que no te WC. El vaixell és baix de borda i quan escora de seguida fica la regala de sotavent a sota l’aigua. La banyera és minúscula i amb prou feines hi caben les cames de dos tripulants, que van asseguts sobre coberta. Quan hi ha mar de proa, l’aigua escombra la coberta i entra directament a la banyera, de manera que si no portes roba d’aigües, et mulles el cul. La maniobra també és clàssica, sense stoppers, winches, mordaces, lazy jacks, ni cap d’aquests invents que faciliten el maneig de l’eixàrcia i el velam. I fer anar una major cangrea, amb botavara i pic, tres focs i una escandalosa requereix més d’un parell de braços. En aquest vaixell, qui no penca fa més aviat nosa.

Vaja, que... no és l’embarcació més pràctica i confortable del món. Fent un símil automobilístic, seria com comprar un Porsche per fer-lo servir com a utilitari familiar. Per aquest preu pots aconseguir un vaixell modern perfectament equipat per a creuer. Fins i tot un bon clàssic de segona mà, si t’agrada la fusta. Però l’Andrés s’havia enamorat del Seabird. I quan un s’enamora troba l’objecte del seu amor portador de totes les gràcies i virtuts; i es creu capaç de superar tots els obstacles i entrebancs que, amb el temps, amenacen d’enverinar la relació. Efectivament, superat el festeig inicial, l’Andrés es va trobar hipotecat, amb un vaixell que requeria atenció constant i que, a l’hora de navegar, estava més a prop de la vela lleugera que del creuer. I aquella bellesa flotant, que l’havia de fer el més feliç dels navegants, es va convertir en una càrrega i en un maldecap per a l’economia familiar. Finalment, se’l va acabar venent, cosa que no li va ser gens fàcil, i suposo que hi deuria perdre bous i esquelles.

Malgrat tot, comprenc l’Andrés i entenc que es begués l’enteniment per un vaixell com el Drac, perquè jo també em vaig enamorar del Corb Marí, ho confesso! Va ser un amor a primera vista. Feia molts anys que sospirava per un vaixell i quan el vaig veure en un anunci de la revista “Mardemars”, vaig pensar: “és aquest; és el vaixell que vull!” El vaig anar a veure a Mallorca i encara em va agradar més; i m’hi vaig llençar de cap sense sospesar pros i contres. Sabia que era un veler de regates força radical, amb un velam enorme, que no tenia motor... M’era igual, ja trobaria tripulació i sortiria del port a rem, com feien a Cala Gamba. Sí, tenia alguns inconvenients, però... era tan bonic!

Un cop el vaig tenir, van començar a sortir els “inconvenients”: llogar un amarrador, posar-li un motor, l’assegurança, els certificats, el manteniment, reparacions... I a l’hora de navegar, sempre anava curt de tripulació, sobretot amb vent. Més d’una vegada he pensat que potser em vaig equivocar i, fins i tot, vaig estat temptat de vendre’l i comprar un petit creuer de fibra, molt més pràctic. Però a mi m’agrada la fusta, mira! I de vaixells de fibra n’hi ha molts; en canvi, de Corb Marí, només n’hi ha un i el tinc jo. Sovint he escrit sobre el Corb i les sensacions de navegar amb un veler com aquest, ràpid, divertit, elegant, mariner... Un vaixell que desperta admiració allà on va.

Per tant, puc entendre perfectament l’Andrés, perquè a la canya del seu Drac un se sentia un privilegiat. Però en el meu cas, tot i que va ser una compra impulsiva, feta més amb el cor que amb el cap, vaig tenir el seny d’enamorar-me d’un vaixell adequat a les meves possibilitats, que puc mantenir sense que representi un gran sacrifici per l’economia i la convivència familiar, perquè aleshores és quan apareixen els conflictes. Potser per això, de moment, encara el tinc; perquè la satisfacció que em proporciona no m’obliga a pagar-ne un preu massa alt i, a la llarga, insostenible.

No sé que se’n deu haver fet del Drac. En conservo el bon record de dues sortides i unes quantes fotos, que són les que veieu aquí: d’una de les sortides, de Blanes a Premià de Mar, i d’uns dies que va estar fora de l’aigua per netejar-lo i envernissar-lo abans de vendre’l. Per Internet he trobat un parell de vídeos sobre el Seabird i la drassana Stagnol. Ja veureu quina preciositat de veler! I també entendreu perquè l’Andrés se’n va encaterinar. Espero que durant el poc temps que van navegar junts l’Andrés fos feliç.

Seabird Chantier Naval STAGNOL Film Marc LEBIHAN
Cargado por ClassicYacht - Descubre los videos de deportes más espectaculares.

Essais Seabird Chantier Naval STAGNOL Film FAC TELEVISION
Cargado por ClassicYacht - Videos de deportes, baloncesto, béisbol, wrestling y lucha libre.

XIV Trobada de vela llatina de l’Escala

Dissabte passat va tenir lloc la catorzena edició de la Trobada de vela llatina de l’Escala, que va reunir una vintena de barques. Tot i que la previsió del temps anunciava núvols i algun ruixat a partir de migdia, finalment va fer un dia assolellat i es va aixecar una brisa suau de mar que va permetre una navegació molt agradable.

La trobada de l’Escala és una de les que més m’agraden, perquè sempre hi vaig amb el Sant Isidre. Això fa que la navegació comenci de bon matí, a Cadaqués, on acostuma a estar fondejat el vaixell en aquesta època. Veure el poble blanc des del mar, il•luminat pel primer sol del dia és una delícia. I passar Norfeu i travessar la badia de Roses, sovint amb una tramuntaneta que et porta olor de terra, t’obre la gana i et prepara el cos per un bon esmorzar, com el que t’espera sempre al final del trajecte. Cal dir, però, que aquesta vegada vam començar esmorzant a bord, perquè hi havia una mica de mar de fons i calia posar l’estómac a lloc.

De la navegació no en puc explicar gran cosa. Tot i que al Sant Isidre hi anàvem una bona colla, érem pocs els que sabéssim una mica com funcionava la maniobra i vam haver d’ocupar-nos del vaixell tota l’estona. Això em va impedir dedicar-me plenament a fer fotos i va ser una llàstima perquè, com que el recorregut era entre dues boies i es podia fer amb una sola bordada, les barques navegaven molt juntes i es creuaven contínuament, produint-se imatges molt boniques. Tot i això, en vaig poder fer unes quantes i aquí us en deixo una selecció.

Entre la trobada de Cadaqués i la de l’Escala ha estat un bon final de temporada en aquest cantó de costa. Ara diria que només queda la trobada de Xàbia, a la Marina Alta, que es fa a l’octubre, però em temo que a aquesta ja no hi podré anar.

La travessia a Eivissa de l’Onawind Blue

L’Onawind Blue és un petit veler de construcció amateur, fet amb contraplacat de fusta. Te 4’72 metres d’eslora i és tan lleuger i estilitzat que sembla més aviat una canoa amb vela. Arbora dos pals, major i messana, amb dues veles al terç, que són l’únic motor de l’embarcació, juntament amb un parell de rems. L’Onawind és obra del seu armador i patró, en Ben Crawshaw, un anglès que viu a Catalunya des de fa vint anys, a la localitat tarragonina de Creixell. En el bloc The Invisible Workshop, creat el desembre de 2006 i redactat en anglès, en Ben explica tot el procés constructiu del seu bot i també les travessies que hi fa. L’última la va fer el juny passat: Cap de la Nao-Eivissa-Formentera-illes Columbrets-Delta de l’Ebre-Creixell. 280 milles tot sol, a vela i a rem.

Al Ben, que parla català i l’escriu, li feia il•lusió publicar el relat del seu viatge en aquesta llengua. Per això, dies enrere, me’l va fer arribar, demanant-me si em faria res donar-lo a conèixer a través del meu bloc; cosa que faig encantat i amb tota l’admiració del món per aquest navegant i el seu petit gran veler.

L’Onawind Blue en el moment d’iniciar el seu viatge, prop del cap de la Nao.

Vaig salpar de la platja de Granadella, al sud de cap de la Nao, a la una del migdia del 22 de juny, amb mar de fons de llevant i una petita brisa del mateix quadrant; i vaig passar el cap fins a la cala Sardinera on esperava que entrés el vent previst del sud.

A la una de la matinada vaig llevar l’àncora amb un vent favorable de migjorn, de 6 a 8 nusos, sortint a un mar confós. Amb un ris a la major, l’Onawind Blue navegava a una velocitat de 3 a 5 nusos, embarcant alguna onada de tant en tant. La lluna estava en la fase fosca i s’hi veia ben poc. A més, a 3 milles de la costa hi ha el canal de navegació que agafen tots el gran bucs que van a l’Estret des del nord-oest del Mediterrani. Vaig parar el bot unes quantes vegades per deixar passar alguns vaixells; i cap a les 5 del matí, quan gairebé estava fora del canal, navegant al llarg a 5 nusos, el timó es va partir per la meitat.

Mentre muntava un rem com a timó de fortuna i la meva embarcació surava sense govern, un pesquer que passava per proa va virar de sobte, agafant un rumb que el portava directament a l’Onawind. Jo duia un llum a dalt de la perxa del major i un frontal al cap que apuntava a les veles, però era evident que el vaixell no em veia. Vaig intentar comunicar-m’hi mitjançant el VHF, però sense obtenir resposta. Vaig passar una mala estona, fins al punt de decidir abandonar el meu vaixell. Com que anava lligat amb un arnés i una corda, pensava que el pitjor seria que el pesquer enganxés la meva barca. En canvi, si jo no era a bord de l’Onawind, el bot pesaria molt menys i potser l’ona de proa del pesquer l’apartaria. Just quan em deslligava i agafava les defenses i el pot estanc per fer-los servir com a flotador, el pesquer va desviar el rumb uns pocs graus, suficients per no enxampar-me de ple, però vam embarcar força aigua de la seva estela. Superat l’ensurt, vaig acabar de muntar el timó de fortuna. Faltava poc per què sortís el sol, el vent es mantenia i ja havia fet 12 milles.

Timó de fortuna fet amb un rem.

Vam passar tot el dia navegant de través. A les 5 de tarda vaig deixar Es Vedrà a popa i vaig posar rumb per la badia de Talamanca on podria fer un timó nou. Dos dies després, quan ja s’havia assecat la pintura de timó, vaig salpar cap a Formentera arribant a la tarda a l’illa d’Espalmador. L’endemà vaig anar a la llacuna de la Savina; i a la tarda, amb un bon vent d’aleta, vaig tornar a Eivissa per preparar l’etapa següent.

El timó nou i a punt d’entrar en servei.
L’Onawind Blue a l’illa d’Espalmador, entre Formentera i Eivissa.

El 26 de juny, amb tot a punt, vaig deixar Talamanca per anar a Tagomago. El bon vent es mantenia i l’Onawind Blue surfejava! Ja que anàvem bé vaig decidir tirar un mica més cap al nord i vam fer nit a la banda nord de la Punta Grossa. L’endemà, a les 4 de la matinada, vaig sortir cap a les illes Columbrets amb un vent fluix que va caure encara més a la sortida del sol. Per poder fer una travessia de 65 milles nàutiques en un temps raonable és imprescindible mantenir una velocitat mínima. Jo havia de mantenir els 3 nusos per arribar en menys de 24 hores, el temps màxim que jo considerava que em podria mantenir despert sense perill de cansament excessiu. Si a vela no feia els 3 nusos, llavors havia de remar. Navegant a 2 nusos no costa gaire pujar la velocitat fins a 3 nusos, 3 nusos i mig. I vogant vaig passar gran part del dia fins que a primera hora de la tarda es va restablir el vent.

Vaig passar una tarda molt agradable, lluny de terra com mai no havia estat, navegant per sobre d’aigües amb 1.300 metres de profunditat. El contraplacat d’un centímetre de la barca semblava molt prim... Vaig veure molts dofins; i a la posta de sol van aparèixer les Columbrets a proa, just on havien d’estar. Després va caure el vent i vaig arribar al Columbret Gran a les 2 de la matinada, on vaig abarloar l’Onawind Blue a l’auxiliar d’un altre veler, ja que totes les boies estaven ocupades.

L’Onawind a les Columbrets, on gairebé no se’l veu.

El 29 de juny va ser un dia de descans. Un cop recuperat, vaig sortir una altra vegada a les 4 de la matinada cap al Delta de l’Ebre, a 55 milles al nord. Però el vent no va aparèixer i va ser un dia molt llarg als rems. Quan no podia més em banyava i, com que anava lligat, portava l’Onawind a remolc. Cap al tard va entrar el vent, però jo tenia pressa per trobar cobertura telefònica, perquè feia dies que no parlava amb la família, i vaig continuar vogant. Al les 9 del vespre vaig treure l’Onawind a la platja del Trabucador, ja prou cansat.

No hi ha vent, però el cafè és a punt. La cuina de l’Onawind és minúscula,
però el menjar és fresc i els plats, elaborats.

Després de una nit curta vaig salpar a la meva hora preferida: les 4 de la matinada. Hi havia força pesquers i anava amb molta cura per evitar qualsevol apropament. Ara, però, començava a notar el cansament dels dies anteriors i, sobretot, tenia un mal de cul que feia encara més difícil vogar constantment. A les 10 em vaig aturar a la desembocadura de l’Ebre. No tenia cap sentit intentar travessar el golf de Sant Jordi sense vent; per això vaig pujar la barca a la platja, vaig fer un bon esmorzar i vaig dormir a l’ombra del vela major. Quan va entrar la marinada de xaloc, cap a les 2 de la tarda, vaig salpar rumb al cap de Salou, a 23 milles al NNE. El vent va fallar quan estava a 5 milles del cap i vaig haver de tornar a remar. Al final vaig llençar el ferro davant de l’infern turístic de la Pineda a les 9 del vespre del dia 1 de juliol.

Només quedaven 14 milles per arribar a Creixell, unes sis hores remant. Vaig llevar l’àncora a la hora estipulada i, després de cinc hores i mitja vogant, vaig arribar a la platja de Creixell on la meva família m’esperava. Va ser un moment de molta satisfacció i felicitat.

Vaig saber d’en Ben Crawshow per primera vegada a finals de setembre de l’any passat, a través d’un email que em va enviar. En aquell missatge m’explicava que tenia el projecte d’escriure un llibre en llengua anglesa, a partir del viatge que havia fet aquell estiu, a vela i a rem, a bord del seu bot, el petit Onawind Blue, des del cap de Tortosa fins a Cerbere. Inspirant-me en el meravellós Pla, en Ruyra, Espriu i Carlos Barral –em deia en Ben-, voldria intentar donar una visió del país del mar cap a terra i de la terra cap al mar. Penso que la representació del país des del mar recolzada per la història i la literatura marinera catalana podria ser molt interessant pels lectors anglesos. I pels d’aquí també, vaig pensar; de moment, a mi ja m’havia enganxat! Li vaig recomanar uns quants llibres d’escriptors catalans viatgers que havien escrit sobre el mar, que era el que em demanava per documentar-se, alguns dels quals ja els coneixia, i vam enllaçar els nostres blocs.

Durant el passat Saló Nàutic, en Ben va venir a Barcelona per visitar l’espai Marina Tradicional i en vam conèixer personalment. I a la Setmana Santa d’enguany va participar en la ruta 100 anys navegant per la Costa Brava, amb el seu Onawind Blue. Compartia els àpats amb nosaltres, a bord del Sant Isidre; però a l’hora d’anar a dormir saltava per la boda i s’esmunyia dins del seu botet que tenia abarloat al nostre costat, muntava una tenda de campanya del tipus iglú sobre la banyera, i transformava l’Onawind en un vaixell cabinat. No cal dir que ens tenia a tots admirats per aquesta manera tan lliure de gaudir del mar i de la navegació, amb uns mitjans tan senzills. I ara, amb aquest nou viatge, explicat per ell mateix, en Ben Crawshaw ha demostrat una vegada més que no calen grans vaixells ni grans mitjans per viure l’aventura del mar; i que molt més importants que això són la preparació, la confiança en un mateix i, sobretot, la voluntat ferma i decidida de fer realitat els propis somnis. Va ser un plaer i un honor tenir en Ben a bord del Corb Marí en la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués.

Fotos: The Invisible Workshop

Trobada de Cadaqués 2009: la navegació

La XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va començar amb la sardinada tradicional a la Platja Gran, amb totes les embarcacions amarrades a la vora de l’aigua. Estampa acolorida i perfumada per l’olor penetrant del peix blau a la brasa. De les graelles, convertides en greixós botafumeiro, sortien columnes d’un fum espès i untuós que la tramuntaneta escampava per tota la platja. La litúrgia de la trobada havia començat i una nombrosa munió de fidels –entre navegants i gent que passava per allà- ens abraonàvem sobre les sardines disposats a combregar àvidament en aquella comunió marinera.

Enxampat amb les mans a la sardina. (Foto superior: Montse Granollers. Foto inferior: Marta Salomó)

El ventet persistent i la manca de tripulació m’havien encongit l’estómac. Però vaig pensar que si havíem de morir, millor fer-ho amb la panxa plena. Entre sardina i sardina vaig reclutar dos tripulants més: en Carles, amic d’en Suso i d’en Pol, que acreditava molta experiència en vela lleugera; i la Montse Granollers, aficionada fidel que segueix el circuit de trobades i acumula moltes milles navegades en diversos vaixells. Ja tenia tripulació! Però el fet que mai no haguéssim navegat junts i que ells no coneguessin el Corb Marí no deixava de neguitejar-me. És clar que ara no tenia temps de pensar en això, perquè havia d’anar a la reunió de patrons. El Quico ens va explicar el recorregut: sortida des de la platja a cop de xiulet, passar entre els Forellons –els esculls que hi al voltant d’Es Cucurucúc-, virar per estribord la boia blanca fondejada davant del Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans, tornar als Forellons i cap a la platja. El primer que arribi, guanya. Jo em deuria perdre a mitja explicació perquè després vam fer mes recorregut del compte. Però en aquell moment el que més m’amoïnava era que faltava un quart d’hora per la sortida i jo havia d’acabar de preparar el vaixell i entrenar una tripulació. Aquesta vegada, les papallones que habitualment tinc a l’estómac abans de sortir a navegar ballaven més del compte, malgrat les sardines.

Reunió de patrons: mentre en Quico ens explica el recorregut,
jo només penso en com ens ho farem si puja el vent. (Foto: Montse Granollers)

Per sort tot va anar molt ràpid. Amb prou feines vaig tenir temps de donar quatre instruccions que ja va sonar el xiulet de sortida per a les embarcacions petites, fins a 6 metres d’eslora. Vaig posar en Carles a proa, a les escotes del foc; el Ben a popa, a càrrec de les burdes; i la Montse entremig, amb la missió de fer banda. L’avantatge d’anar amb gent que sap navegar a vela és que, encara que no coneguin el vaixell, saben què s’ha de fer en cada moment. Al principi ens va costar una mica sincronitzar el contrapès i, quan carregava la ratxa, tots ens tiràvem a barlovent de cop, fent escorar el vaixell cap a aquesta banda. Aviat ens vam sincronitzar i en Ben anava canviant de banda per mantenir el vaixell equilibrat en tot moment. Per sort, el vent no va pujar per sobre de força 3 i vam poder navegar còmodament, sense que calgués fer servir la post, ni la cinta dels peus per fer banda que, amb les presses, havia oblidat muntar. Les virades ens van sortir sempre a la primera i en Ben va fer una bona feina a les burdes, que em va permetre concentrar-me només en la major i el timó. I a proa, el Carles duia el foc ben controlat i m’avisava tan bon punt començava a desventar-se, per corregir l’angle de cenyida. De tota manera, vam fer una navegació molt “conservadora” en el sentit que no vam tocar ni el davant ni l’orsapop, cosa que ens hagués donat més rendiment, sobretot navegant a la mala i amb vents portats. De sobte em vaig adonar que no havíem aixecat el motor, però anàvem força ràpids i vaig preferir no aturar el vaixell i deixar-lo posat.

Primer tram del recorregut entre la Platja Gran i els Forellons.
El Corb Marí guanya posicions. (Fotos: Marta Salomó)

No vam fer una sortida gaire bona i, abans d’arribar als Forellons, teníem unes quantes barques a proa, entre elles la Tamariua d’en Suso, que anava com una moto. Quan vaig veure com navegava la dorna, vaig pensar que guanyaria. Però a la primera ratxa potent, el Corb Marí va posar el turbo i va deixar dues o tres barques enrere. Vam virar els Forellons potser en cinquena o sisena posició, no ho recordo; i d’aquí vam anar directes a la boia del Rec d’Aigua dolça. No vam ser els primers de virar-la, però ens vam acostar força al grup davanter. A partir de la virada, la velocitat i capacitat cenyidora del Corb es van posar de manifest i ens vam anar col•locant al capdavant de la flota. La Tamariua encara anava primera, però en Suso no coneix prou bé la badia de Cadaqués i més d’una vegada va esperar que altres barques li assenyalessin el camí. Això i alguna bordada curta que el va obligar a tornar a virar li va fer perdre posicions. Diria que vam tornar a virar els Forellons en primera posició, al menys de les barques petites. De les grans, que havien sortit després de nosaltres i formaven una altra categoria, no me’n vaig preocupar.

El Corb Marí, apropant-se als Forellons. (Foto: Vicente García-Delgado)

I llavors vaig cometre un error: en comptes d’anar cap a la Platja Gran i acabar el recorregut, vaig posar rumb un altre cop a la boia, perquè em pensava que s’havia de virar una segona vegada. Lògicament hi vam arribar primers destacats, perquè la resta de la flota anava per una altra banda. Tot i això, vam fer una baixada cap a la platja espectacular, entrant pel canal de boies fins a Es Baluard en un sol bordo. Vam virar molt a prop de la riba i vam fer un rumb paral•lel a la platja, fins a les últimes boies que delimiten la zona de bany. Allà vam tornar a virar per enfilar la platja. Quan vam arribar no hi havia cap altra embarcació a la Platja Gran. Al cap d’uns minuts va arribar el Kuyunut, amb en Jaume Amengual a la canya, que em va dir: “ja saps que al primer li toca pagar les cerveses, oi?” No hi ha res com una cervesa ben freda després d’una bona navegada! Entre els nervis i el meu costum de caçar l’escota de la major amb les dents, tenia la boca com un fregall.

Fetes les cerveses, les dues tripulacions ens vam embarcar al Kuyunut i ens en vam anar a dinar al Sant Isidre, fondejat prop de Cala Nans. En Quico Despuig havia convidat a dinar tothom que s’hi volgués apuntar. Allà ens hi vam trobar també l’Aphrodite, una barca francesa de l’Associació Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i la Tamariua; i després s’hi afegiria la Nena. En Quico va fer un rossejat de fideus per a més de trenta persones que estava que cantaven els àngels! A banda que era tard i hi havia molta gana, aquesta vegada els fideus li van sortir especialment bons, i vam cridar tres “hurres” pel cuiner. M’encanten aquests dinars a bord, entre bany i bany en un mar blau cobalt, en companyia d’una colla d’amics i amigues que fa temps que no veus, i fer petar la xerrada amb un got de vi a la mà.

Dinar a bord del Sant Isidre, fondejat al Rec d’Aigua dolça, prop de Cala Nans.
Un servidor amb en Ben i en Suso. (Fotos: Montse Granollers)

Després de dinar, però, no hi ha haver migdiada, perquè en Vicente García-Delgado li va proposar al Suso d’anar a fer un tomb amb la dorna Tamariua; i en Ben –remer infatigable, com explicaré en la propera entrada- també tenia ganes de provar això de bogar amb els rems creuats, com es fa en les embarcacions gallegues. I mentre ho deia, creuava els avantbraços amb punys tancats, i en Suso repetia una vegada més: “es creuen els rems, els braços no!”. Primer vam sortir en Suso, en Vicente i jo, i vaig poder reviure les sortides en dorna de Muros. Després van sortir en Ben i en Jaume Amengual i van tornar entusiasmats. Va ser un dia de navegació rodó!

La dorna Tamariua no desentona gens en el paisatge de Cap de Creus.
A bord, en Suso, en Ben i en Jaume Amengual.

Farts de sol i de mar vam tornar a terra, a treure’ns la sal del cos per assistir al sopar de comiat i lliurament de premis a la mateixa Platja Gran. Com és habitual a les trobades, cada embarcació va rebre un record de la de Cadaqués. I el Corb Marí també es va endur un magnífic trofeu: un mig casc de drassana fet per en Quico Despuig, com els que feien antigament els mestres d’aixa quan rebien un encàrrec d’un armador, per mostrar les línies de la nova embarcació. El Sant Elm se’n va emportar un altre, com a primers classificats de la categoria de barques més grans de 6 metres. I un tercer trofeu va ser per dos nois de l’Associació Latina Cup, guanyadors de la categoria juvenil. Com deia al començament, la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués va ser, per tots els motius que us acabo d’explicar, una trobada per a recordar.

La tripulació del Corb Marí, amb la senyora armadora i el trofeu:
Montse, Joan, Marta, Ben i Carles. (Foto: Aina)