6.9.09

La travessia a Eivissa de l’Onawind Blue

L’Onawind Blue és un petit veler de construcció amateur, fet amb contraplacat de fusta. Te 4’72 metres d’eslora i és tan lleuger i estilitzat que sembla més aviat una canoa amb vela. Arbora dos pals, major i messana, amb dues veles al terç, que són l’únic motor de l’embarcació, juntament amb un parell de rems. L’Onawind és obra del seu armador i patró, en Ben Crawshaw, un anglès que viu a Catalunya des de fa vint anys, a la localitat tarragonina de Creixell. En el bloc The Invisible Workshop, creat el desembre de 2006 i redactat en anglès, en Ben explica tot el procés constructiu del seu bot i també les travessies que hi fa. L’última la va fer el juny passat: Cap de la Nao-Eivissa-Formentera-illes Columbrets-Delta de l’Ebre-Creixell. 280 milles tot sol, a vela i a rem.

Al Ben, que parla català i l’escriu, li feia il•lusió publicar el relat del seu viatge en aquesta llengua. Per això, dies enrere, me’l va fer arribar, demanant-me si em faria res donar-lo a conèixer a través del meu bloc; cosa que faig encantat i amb tota l’admiració del món per aquest navegant i el seu petit gran veler.


L’Onawind Blue en el moment d’iniciar el seu viatge, prop del cap de la Nao.

Vaig salpar de la platja de Granadella, al sud de cap de la Nao, a la una del migdia del 22 de juny, amb mar de fons de llevant i una petita brisa del mateix quadrant; i vaig passar el cap fins a la cala Sardinera on esperava que entrés el vent previst del sud.

A la una de la matinada vaig llevar l’àncora amb un vent favorable de migjorn, de 6 a 8 nusos, sortint a un mar confós. Amb un ris a la major, l’Onawind Blue navegava a una velocitat de 3 a 5 nusos, embarcant alguna onada de tant en tant. La lluna estava en la fase fosca i s’hi veia ben poc. A més, a 3 milles de la costa hi ha el canal de navegació que agafen tots el gran bucs que van a l’Estret des del nord-oest del Mediterrani. Vaig parar el bot unes quantes vegades per deixar passar alguns vaixells; i cap a les 5 del matí, quan gairebé estava fora del canal, navegant al llarg a 5 nusos, el timó es va partir per la meitat.



Mentre muntava un rem com a timó de fortuna i la meva embarcació surava sense govern, un pesquer que passava per proa va virar de sobte, agafant un rumb que el portava directament a l’Onawind. Jo duia un llum a dalt de la perxa del major i un frontal al cap que apuntava a les veles, però era evident que el vaixell no em veia. Vaig intentar comunicar-m’hi mitjançant el VHF, però sense obtenir resposta. Vaig passar una mala estona, fins al punt de decidir abandonar el meu vaixell. Com que anava lligat amb un arnés i una corda, pensava que el pitjor seria que el pesquer enganxés la meva barca. En canvi, si jo no era a bord de l’Onawind, el bot pesaria molt menys i potser l’ona de proa del pesquer l’apartaria. Just quan em deslligava i agafava les defenses i el pot estanc per fer-los servir com a flotador, el pesquer va desviar el rumb uns pocs graus, suficients per no enxampar-me de ple, però vam embarcar força aigua de la seva estela. Superat l’ensurt, vaig acabar de muntar el timó de fortuna. Faltava poc per què sortís el sol, el vent es mantenia i ja havia fet 12 milles.


Timó de fortuna fet amb un rem.

Vam passar tot el dia navegant de través. A les 5 de tarda vaig deixar Es Vedrà a popa i vaig posar rumb per la badia de Talamanca on podria fer un timó nou. Dos dies després, quan ja s’havia assecat la pintura de timó, vaig salpar cap a Formentera arribant a la tarda a l’illa d’Espalmador. L’endemà vaig anar a la llacuna de la Savina; i a la tarda, amb un bon vent d’aleta, vaig tornar a Eivissa per preparar l’etapa següent.



El timó nou i a punt d’entrar en servei.
L’Onawind Blue a l’illa d’Espalmador, entre Formentera i Eivissa.

El 26 de juny, amb tot a punt, vaig deixar Talamanca per anar a Tagomago. El bon vent es mantenia i l’Onawind Blue surfejava! Ja que anàvem bé vaig decidir tirar un mica més cap al nord i vam fer nit a la banda nord de la Punta Grossa. L’endemà, a les 4 de la matinada, vaig sortir cap a les illes Columbrets amb un vent fluix que va caure encara més a la sortida del sol. Per poder fer una travessia de 65 milles nàutiques en un temps raonable és imprescindible mantenir una velocitat mínima. Jo havia de mantenir els 3 nusos per arribar en menys de 24 hores, el temps màxim que jo considerava que em podria mantenir despert sense perill de cansament excessiu. Si a vela no feia els 3 nusos, llavors havia de remar. Navegant a 2 nusos no costa gaire pujar la velocitat fins a 3 nusos, 3 nusos i mig. I vogant vaig passar gran part del dia fins que a primera hora de la tarda es va restablir el vent.

Vaig passar una tarda molt agradable, lluny de terra com mai no havia estat, navegant per sobre d’aigües amb 1.300 metres de profunditat. El contraplacat d’un centímetre de la barca semblava molt prim... Vaig veure molts dofins; i a la posta de sol van aparèixer les Columbrets a proa, just on havien d’estar. Després va caure el vent i vaig arribar al Columbret Gran a les 2 de la matinada, on vaig abarloar l’Onawind Blue a l’auxiliar d’un altre veler, ja que totes les boies estaven ocupades.



L’Onawind a les Columbrets, on gairebé no se’l veu.

El 29 de juny va ser un dia de descans. Un cop recuperat, vaig sortir una altra vegada a les 4 de la matinada cap al Delta de l’Ebre, a 55 milles al nord. Però el vent no va aparèixer i va ser un dia molt llarg als rems. Quan no podia més em banyava i, com que anava lligat, portava l’Onawind a remolc. Cap al tard va entrar el vent, però jo tenia pressa per trobar cobertura telefònica, perquè feia dies que no parlava amb la família, i vaig continuar vogant. Al les 9 del vespre vaig treure l’Onawind a la platja del Trabucador, ja prou cansat.




No hi ha vent, però el cafè és a punt. La cuina de l’Onawind és minúscula,
però el menjar és fresc i els plats, elaborats.

Després de una nit curta vaig salpar a la meva hora preferida: les 4 de la matinada. Hi havia força pesquers i anava amb molta cura per evitar qualsevol apropament. Ara, però, començava a notar el cansament dels dies anteriors i, sobretot, tenia un mal de cul que feia encara més difícil vogar constantment. A les 10 em vaig aturar a la desembocadura de l’Ebre. No tenia cap sentit intentar travessar el golf de Sant Jordi sense vent; per això vaig pujar la barca a la platja, vaig fer un bon esmorzar i vaig dormir a l’ombra del vela major. Quan va entrar la marinada de xaloc, cap a les 2 de la tarda, vaig salpar rumb al cap de Salou, a 23 milles al NNE. El vent va fallar quan estava a 5 milles del cap i vaig haver de tornar a remar. Al final vaig llençar el ferro davant de l’infern turístic de la Pineda a les 9 del vespre del dia 1 de juliol.

Només quedaven 14 milles per arribar a Creixell, unes sis hores remant. Vaig llevar l’àncora a la hora estipulada i, després de cinc hores i mitja vogant, vaig arribar a la platja de Creixell on la meva família m’esperava. Va ser un moment de molta satisfacció i felicitat.




Vaig saber d’en Ben Crawshow per primera vegada a finals de setembre de l’any passat, a través d’un email que em va enviar. En aquell missatge m’explicava que tenia el projecte d’escriure un llibre en llengua anglesa, a partir del viatge que havia fet aquell estiu, a vela i a rem, a bord del seu bot, el petit Onawind Blue, des del cap de Tortosa fins a Cerbere. Inspirant-me en el meravellós Pla, en Ruyra, Espriu i Carlos Barral –em deia en Ben-, voldria intentar donar una visió del país del mar cap a terra i de la terra cap al mar. Penso que la representació del país des del mar recolzada per la història i la literatura marinera catalana podria ser molt interessant pels lectors anglesos. I pels d’aquí també, vaig pensar; de moment, a mi ja m’havia enganxat! Li vaig recomanar uns quants llibres d’escriptors catalans viatgers que havien escrit sobre el mar, que era el que em demanava per documentar-se, alguns dels quals ja els coneixia, i vam enllaçar els nostres blocs.



Durant el passat Saló Nàutic, en Ben va venir a Barcelona per visitar l’espai Marina Tradicional i en vam conèixer personalment. I a la Setmana Santa d’enguany va participar en la ruta 100 anys navegant per la Costa Brava, amb el seu Onawind Blue. Compartia els àpats amb nosaltres, a bord del Sant Isidre; però a l’hora d’anar a dormir saltava per la boda i s’esmunyia dins del seu botet que tenia abarloat al nostre costat, muntava una tenda de campanya del tipus iglú sobre la banyera, i transformava l’Onawind en un vaixell cabinat. No cal dir que ens tenia a tots admirats per aquesta manera tan lliure de gaudir del mar i de la navegació, amb uns mitjans tan senzills. I ara, amb aquest nou viatge, explicat per ell mateix, en Ben Crawshaw ha demostrat una vegada més que no calen grans vaixells ni grans mitjans per viure l’aventura del mar; i que molt més importants que això són la preparació, la confiança en un mateix i, sobretot, la voluntat ferma i decidida de fer realitat els propis somnis. Va ser un plaer i un honor tenir en Ben a bord del Corb Marí en la XXII Trobada de vela llatina de Cadaqués.

Fotos: The Invisible Workshop


10 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Vaja cosa bonica de barqueta i de història la de Ben i el seu Onawind Blue!!!! Ara mateixa que me'n vaig a llegir el seu blog!

Anònim ha dit...

Lo que al principio parece una temeridad, si sale bien es una proeza.

Esto me recuerda la escalada, que algunos dicen que es peligrosa, pero que si se hace con una técnica adecuada y buscando y estudiando el momento para llevarlo a cabo, con los medios disponibles y sabiendo las limitaciones propias, es que buscas la dificultad y la superación, no el peligro.

Ben sigue así, buscate un objetivo y espera el momento y disfrutaras de la vida.

Joan gracias por compartir tu blog con las vivencias de otros, buena muestra es la cantidad de enlaces (amigos), que se van añadiendo atraídos por la frescura de tus temas.
Saludos:Vicente García-D

Unknown ha dit...

Hola, Vicente!

Nunca he pensado que el viaje de Ben en su pequeño "Onawind Blue" fuese una temeridad, porque estaba perfectamente planificado. Gracias a su viaje anterior a lo largo de la costa catalana, conocía perfectamente las prestaciones, seguridad y confort que le ofrece su barco; y también su capacidad física para aguantar navegando a vela o a remo durante un determinado número de horas.

Por otra parte, llevaba el equipo necesario para afrontar la travesía con seguridad: GPS, radio, reflector de radar, salvavidas y reservas de flotabilidad. Además, eligió el camino más corto para saltar a Ibiza y lo hizo en buenas condiciones meteorológicas.

Paradójicamente, el peor peligro al que tuvo que enfrentarse no le vino de la mar ni el tiempo, sino de otras embarcaciones, que es el gran peligro al que se exponen los pequeños veleros durante las largas travesías. De todos modos, a mi me parece mucho más peligrosa la escalada que la vela, supongo que por mi desconocimiento absoluto del montañismo. Pero me da la sensación que en el mar, si van mal dadas, siempre puedes huir o pelear; mientras que si te sorprende el mal tiempo colgado en una pared, tienes menos opciones.

Yo también animo a Ben a seguir con sus aventuras náuticas, siempre bajo control, y a compartirlas con todos nosotros en este blog.

Un abrazo!

Anònim ha dit...

Joan no quiero entrar en polémicas de si la escalada es más o menos peligrosa que la navegacion, pero solo quiero dar un par de apreciaciones.
En tierra estamos en nuestro medio y generalmente podemos aguantar más tiempo.

Por supuesto que Ben ha realizado sus singladuras con buen criterio y estudiado sus posibilidades.

Otra apreciación filisófica es que leyendo la entrada de un libro dedicado al Salvamento en el mar de Enric García dice:
Un día le preguntaron al filósofo Anarcasis: Que son más, los vivos o los muertos? y el respondió: los navegantes en que grupo los contais?.... Ei
Saludos: Vicente

Anònim ha dit...

hiya


great forum lots of lovely people just what i need


hopefully this is just what im looking for, looks like i have a lot to read.

Anònim ha dit...

Great stuff here, definitely going to check it out later :)

Anònim ha dit...

pretty cool stuff here thank you!!!!!!!

Anònim ha dit...

Cool content. Waiting for you to continue the topic.

Joan Hakkinen
london escorts agency

Anònim ha dit...

We [url=http://www.onlinebaccarat.gd]no deposit bonus[/url] be subjected to a corpulent library of absolutely freed casino games for you to sport sensibly here in your browser. Whether you appetite to procedure a mesa encounter scenario or scarcely examine out a occasional new slots before playing in the direction of real in dough, we possess you covered. These are the claim verbatim at the same time games that you can treat cavalierly at veritable online casinos and you can play them all in requital for free.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.