Després de les dues últimes entrades, de contingut dens i problemàtic, i fart ja d’aquest hivern plujós que no s’acaba, em ve de gust canviar d’aires i viatjar, encara que només sigui virtualment, fins al cel blau i les aigües clares d’algun dels meus paisatges marítims preferits. Per això he volgut tornar a Formentera i recordar l’última vegada que hi vaig estar, a l’hivern de 1992, per a gravar-hi un reportatge de televisió. El proper cap de setmana farà exactament divuit anys. Aquest paisatge marítim dedicat a Formentera és la continuació d’aquest altre que vaig publicar el juliol de 2008, en què explicava les impressions que em va causar l’illa la primera vegada que hi vaig anar.
Ignoro els estralls causats pel turisme de masses en aquesta petita illa mediterrània, ni els efectes secundaris de l’enganxosa cançoneta cervesera de l’estiu passat. Des d’aquell hivern del 92 que no hi he tornat i en conservo un record molt vague. El primer que em ve a la memòria és la deliciosa navegada entre Eivissa i el port la Sabina, a bord d’un veler de 12 metres que ens van cedir per al reportatge. Recordo, sobretot, l’escalf d’un sol ja primaveral i el seu efecte regenerador sobre la pell i l’esperit; i la llum i la brisa suau d’aquella tarda de mitjans de març. És l’energia que trobo a faltar ara, en aquest llarg hivern passat per aigua. Necessito els efectes terapèutics d’una bona dosi de blau mediterrani!
D’aquell hivern a Formentera també en recordo la sensació de pau que envaïa l’illa en contrast amb l’estada de l’estiu anterior. El port tranquil, les carreteres buides, les platges desertes... permetien gaudir de la Formentera més tradicional i del contacte amb alguns illencs que a l’estiu es mantenen a recer del sol i de tot l’enrenou de la turistada. Passar en poques hores del tràfec de Barcelona a aquest oasi de calma va ser tot un contrast, d’aquells que fan plantejar-se moltes coses. Estic segur que si ara tornés a fer una escapada com aquella, me’n quedarien seqüeles. Divuit anys no passen en va; i encara que, a aquestes altures de la vida, pugui semblar que un està de tornada de moltes coses, tornar de segons quins llocs i experiències resulta més dolorós. Potser perquè, a aquestes altures de la vida, els paradisos perduts ja ho estan per sempre.
Aquestes són algunes de les fotos que vaig fer en aquella escapada d’hivern a Formentera. No són tan espectaculars com les de l’estiu anterior, però mostren una altra cara de Formentera que per mi té molt d’interès. Diuen que Formentera té molts de rostres, però que l’ànima li resta intacta. No ho sé... tant de bo!
12 comentaris:
Hola, Joan:
¡Qué bonitas fotos! Me encantaría conocer las Baleares. Sigue con tus recuerdos, sí, porque con la que os acaba de caer... ¿No decías que ya se olía la primavera? Por aquí seguimos igual, hoy con un poquito de sol, pero sin estridencias, ¿eh?
Un abrazo.
Hola, Edurne!
Os encantarían las Baleares; además, cada isla tiene unas características propias que la distinguen de las otras. Y con un barco ya... Ahora estoy preparando una entrada sobre la costa norte de Mallorca que también es preciosa. A ver si os animáis y hacéis una escapada.
Me temo que la primavera nos ha vuelto a dar esquinazo. El sábado estaba tomando el sol sin camiseta en el patio de casa y hoy nos ha caído la nevada del siglo.
Gracias por la visita. Un abrazo y recuerdos a Ricardo.
Hola, Joan!
Realment encissadores les fotos. És una pena que tan sovint ens veiem limitats a navegar a l'estiu, quan "massa cuca viu". Els encants dels paraïsos perduts s'amaguen entre la multitut i costen molt de reconèixer. Animo a tots els lectors que no s'arronsin davant del fred i s'animin a fer escapades primaverals. Val la pena! També t'he de dir que, per mi, Formentera és una vella ferida que ara s'ha reobert, veient la teva entrada: he tingut la sort de navegar tot el Mediterrani, en escapades d'hivern i d'estiu i Formentera ha quedat pendent des de fa més de 10 anys, quan una embarrancada a Eivissa em va deixar sense arribar-hi. Espero que ben aviat (si la neu m'ho permet, je, je...), ho tornaré a intentar.
Una abraçada!
Ei, nanitornan!
Molt bo això de "a l'estiu massa cuca viu"! És veritat, a l'estiu ni al mar es pot estar tranquil. Por això trobo molt encertat el teu consell de navegar també a l'hivern i a la primavera. Jo ho intento, però portem un parell d'hiverns molt dolents pel que fa al temps.
Ves a Formentera, t'agradarà. No sé si has vist les fotos de l'entrada anterior, però és un lloc realment encisador. Al menys ho era fa divuit anys.
Una abraçada i a reveure!
Hola Joan,
Com pots imaginar, després del dia que vaig passar ahir entre la neu, entrar al teu blog avui és com entrar al paradís.
No conec Formentera, però em sembla molt fotogènica i suggerent. Hi he d'anar, sens dubte.
Petons.
Joan, interesantes fotografías. Me imagino que a tí te habrá gustado verte con 18 años menos, pero en mi caso prefiero esa instantánea de los llauts varados y a buen cubierto en la playa.
Es grato revisitar el pasado sobre todo con el apoyo de las fotografías, pues éstas evocan todavía más momentos únicos e irrepetibles.
Qué magníficos recuerdos me has traído, Joan!! Entre el 91 y el 94 navegué con frecuencia desde Denia y Barcelona a Baleares... Recuerdo, por ejemplo, fondeos increíbles en Espalmador...no sabes como se añora ese Mediterráneo en inviernos frios y lluviosos como éste!!!.
Gemma,
Estic segur que Fermentera t'encantaría. Però no triguis, perquè em temo que els paradisos que estan tan a prop de la "civilització" tenen els dies comptats.
----------
Hola, Navegante.
Te agradezco el comentario porque me ha hecho darme cuenta de que el paso del tiempo es, efectivamente, uno de los temas de fondo de este blog. Me gusta constatar que, pese al paso de los años, hay cosas, afectos, emociones, que permanecen y que dan un cierto sentido a todo esto que llamamos vida. Hace poco escribí:
des de la barca,
intento mirar el mar
sense certeses.
Pero no sé si es posible navegar por la vida sin certezas. Supongo que siempre hay un momento en el que necesitamos agarrarnos a algo.
Saludos desde el Mediterráneo.
----------
Hola, Isabel!
Me alegra verte de nuevo por aquí y también haberte traído buenos recuerdos. ¡Ah, Espalmador! Recuerdo un baño inolvidable en las aguas azul turquesa del canal que separa esta islita de Formentera. Efectivamente, este invierno hace añorar más que nunca ese mar cálido y azul.
¡Hasta pronto!
Joan, cuando hablamos de nosostros mismos, es casi imposible olvidarnos de nuestros recuerdos, pues forman parte inherente de nosotros mismos, de nuestro presente.
Dicen los expertos sobre el tema que es necesario mirar hacia el futuro, sí, pero sin desprendernos del bagaje del pasado
Hola Joan,
Per mi també Formentera formarà part dels meus paradissos de la memòria i de la meva història vital fins que el cos aguanti. Recordaré per sempre l'entrada al port de la Sabina un migdia d'estiu amb una brisa suau de ponent. Recordaré la confusió provocada un vespre amarrats al moll quan feiem el sopar i estavem fent salsa al pesto, una dona italiana al sentir la flaire es va pensar que erem genovesos. També guard a la memòria la primera capbusada en un fons d'una lluminositat increïble, farcit d'esponges. Viurà sempre amb mi la conversa que mantinguerem a l'escar d'uns pescadors que ens explicaren que romanien tot l'estiu a la caseta per tal d'evitar desplaçaments perillosos a casa seva, 5 quilòmetres. Això és el que té viure en una illa petita. Tenien una barca preciosa a punt de desballestar perquè n'havien comprada una que els havien de dur de Mallorca.
Recordaré per sempre els intents frustrats d'aconseguir peix sec per elaborar una ensalada pagesa, o la reparació urgent que va fer el patró que va obrar una manegueta feta de llenya de sabina que encara du la barca.
Que poguem tornar molts cops a Formentera.
Una abraçada
Joan
Hola, Náufrago.
Creo que el gran reto es ser capaces de vivir el presente con intensidad, pues es lo único que tenemos. Pero aunque parezca muy fácil no lo es; porque muchas veces, pensando en el futuro, somos incapaces de vivir y disfrutar de lo que tenemos. Está claro que la vida es un aprendizaje contínuo, y esa es parte de su gracia, ¿no?
Saludos.
Hola, Joan!
Quins records més bons de Formentera... És fantàstic això que dius dels pescadors que s'estimaven més quedar-se a la caseta d'arran de mar que fer els 5 quilòmetres fins a casa seva per evitar desplaçaments perillosos! M'agradaria veure la cara que farien si els digués que cada dia faig 70 quilòmetres per anar i tornar de la feina. No dius, però, en quina època de l'any era això. Suposo que deuria ser a l'estiu, quan hi ha un munt de gent anant amunt i avall. M'agradaria tornar a Formentera a la primavera o a la tardor, per poder gaudir del sol i de l'aigua, però sense la gentada de l'estiu. En fi, algun dia...
Gràcies per la visita i per compartir els teus records.
Publica un comentari a l'entrada