A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.
Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.
6 comentaris:
T'han quedat mólt bé Joan el B/W dona un aire més contemplativa i pot ser trist. M'agrada més la ultima. Auvi al meu bloc trobarás un post mólt semblat pero amb fotos fets amb sal a la optica!
Estaré en contacte per allò del vol, peró ara el novembre m'esta fent complicat...
Records
Ben
Hola, Ben!
Ara feia molts anys que no fotografiava en blanc i negre; i tot i que aquesta vegada ho vaig fer involuntàriament, m'ha agradat molt redescobrir l'atmostera de les pel·lícules antigues (a mi m'agradava més la Ilford que la Kodak). A més, en aquest cas, el motiu hi combina perfectament. A mi també m'agrada molt l'última foto, perquè denota una certa presència/absència humana.
I pel que fa a la sortida amb el "Corb Marí", no pateixis, ja tindrem temps de navegar.
Salutacions.
M'agraden. Torna-hi més sovint al B/N! :-)
Salutacions
Ja m'em recordo de la Ilford i una maquina de cambra obscura que vaig fer de cartró. Ara costaria molt tornar al aquell mon analogic.
Bé estem en contacte. I Salutacions des de la, ara, petita platge de Creixell
Ben
Eres todo un artista!!!!
Pero que tristes se ven estas fotos en blanco y negro, verdad?
No se, igual es que yo soy alegre y me choca más, no? pero no cabe duda de que son bellísimas.
Biquiños
Hola, Mar!
Me alegro de que de gusten las fotos, pero todavía me alegra más verte de nuevo por aquí.
Pues a mi me gusta mucho el blanco y negro, tal vez porque nací en una época en la que la vida, en algunos aspectos, era muy gris, por mucho que se empeñaran en hacernos creer que era una tómbola, de luz y de color. A mi no me parece triste el blanco y negro, creo que tiene mucha fuerza expresiva, aunque depende del tema fotografiado, y en este caso le va que ni pintado.
Es curioso, pero ahora cuesta ver las cosas en blanco y negro; realmente hay que que proponérselo, pero sigo pensando que vale la pena.
Besos de colores!
Publica un comentari a l'entrada