24.11.08

Paisatges marítims: Cadaqués

Vaig descobrir Cadaqués l’any 1979, pels vols de Nadal. Uns companys del “Diari de Barcelona”, on jo treballava en aquella època, hi anaven a passar dos o tres dies i em van convidar a afegir-m’hi. Així va començar el meu llarg idil•li amb aquest poble empordanès que, al cap de trenta anys, encara es manté ben viu.


No recordo què em va seduir de Cadaqués aquell matí tebi d’hivern, quan hi vaig arribar per primera vegada. Fos el que fos, em va captivar per sempre. Suposo que deuria ser la llum, el paisatge mineral i feréstec que envolta el vell poble mariner, el contrast del blanc amb el plom verdós de la pissarra, la transparència diamantina de l’aigua... Però crec que, per damunt de tot, el que em va encantar de Cadaqués va ser la sensació d’estar en un altre món. Curiosament, aquesta sensació encara m’acompanya cada vegada que hi soc. Cadaqués és com una illa –de fet, antigament, quan no hi havia la carretera, gairebé ho era-; i quan ets allà sembla que els neguits i preocupacions hagin quedat enrera, com si s’haguessin estimbat en algun revolt de la carretera i haguessin rodolat muntanya avall. Sempre m’ho he passat bé, a Cadaqués, navegant, banyant-me en alguna cala o, simplement, passejant. Per mi és una mena de Shangri-La perduda enmig del massís del Cap de Creus, on el temps sembla aturat en un ambient de pau i harmonia permanents.

En aquella primera visita de fa trenta anys, hi vaig descobrir un ambient bohemi i cosmopolita. Segurament el que ja tenia des que Dalí, una colla d’artistes i certa esquerra exquisida que hi anava a passar els estius, li donessin renom internacional. El Marítim i el Casino eren plens de joves de procedències diverses i amb un cert aire hippy que vagarejaven com nosaltres. N’hi havia que llegien un llibre i algun altre que escrivia. I a les nits tothom feia cap a l’Hostal, on hi havia música en viu a la llum d’unes espelmes que acumulaven regalims de cera sobre les taules. Allà hi vam conèixer un grup de noies italianes molt simpàtiques... I jo, que als vint-i-pocs anys no havia vist el món per un forat, en tinc un record mitificat de tot plegat.

Recordo també que en aquella època feia poc que havia començat a fer fotos i somiava amb ser fotògraf. Carregava dues càmeres i uns quants objectius, i utilitzava pel•lícula en blanc i negre, perquè la podia revelar jo mateix i fer-ne les còpies... i perquè les fotos em semblaven més autèntiques i artístiques! Cadaqués també em va seduir com a model. Li vaig tirar quatre rodets de 36 fotos, però en vaig positivar molt poques. Ara he recuperat els negatius, els he escanejat i he fet una vintena de còpies digitals de les fotos que m’han semblat millors. La majoria les he vist per primera vegada. La veritat és que m’agraden força, tot i que no he aconseguit treure’n la gradació tonal que aconseguia al laboratori, jugant amb diversos tipus de paper, segons el contrast del negatiu. Aquestes que veieu aquí en són una petita selecció; la resta les podeu veure a la meva pàgina de Flickr (cliqueu sobre l'àlbum "Cadaqués 1979" i després a "Presentación").









Hi pugem sovint, a Cadaqués. Ara hi tenim bons amics i això fa que et sentis una miqueta part del poble i no com un simple turista. La trobada de vela llatina que es fa cada any a principis de setembre és una cita obligada, igual que les sortides amb el Sant Isidre i les exposicions d’en Koyama. De tota manera, encara em queda molt Cadaqués per descobrir, molts racons per explorar, moltes llums per fotografiar. Això i veure de tant en tant els amics fa que sempre tingui ganes de pujar-hi. Tot i que, últimament, Cadaqués fa patir perquè s’hi veu molta excavadora i molta grua, i al bo de l’estiu no s’hi cap.

De tant en tant, el cos, i suposo que també l’esperit, ens demanen pujar a Cadaqués. La Marta sempre diu que a Cadaqués se li eixampla el cor. Hi estic d’acord; per això sempre dic que, si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Son precioses aquestes fotos, Joan! Jo també vaig començar a anar a Cadaqués per aquell temps i va ser un amor a primera vista i fins ara. Petonets. Marta

Comtessa d´Angeville ha dit...

La mort a Venècia és casi la meua preferida del Mann... Em quede per damunt de tot amb La muntanya màgica.

A pesar de l'amor als cims continue quedant-me amb la mar. Si me visita vosté de quan en quan vorà que hi ha al blog constants referències a ella. Sóc marinereta.

És tot un plaer navegar per este bloc. Quant de temps sense visitar Cadaqués...

Comtessa d´Angeville ha dit...

I m'encanta això que diu que necessita navegar per a viure. Ara navegue ben poc, sóc estudiant de navegació, pesca i transport marítim, o era, (no pregunte per quins extranys camins vaig arribar a eixa decisió, però tire-li la culpa a Conrad, quan he sigut de secà tota la vida, de poblet de muntanya al interior i sense ningú aficionat a la mar a la familia) i ara per un xicotet despiste, vaig oblidar anar a fer la matrícula del curs que me faltava per acabar quan tocava i me vaig quedar fora, estic sense poder tornar a estudiar fins el setembre que ve. I navegue ben poc, no com abans que era tots els dies, i m'ha aprofitat açò per donar-me conter de que jo també ho necessite per a viure.

Joan Sol ha dit...

Hola, amor meu! La teva visita a aquest espai és molt més que una agradable sorpresa...

Dius que també va descobrir Cadaqués a la mateixa època que jo. Doncs és possible que alguna vegada haguéssim coincidit al Marítim o al Casino i, en canvi, ens vam acabar coneixent a Holanda, a bord d’un vaixell. La vida te aquestes coses i per molts plans que fem, sovint és l’atzar qui acaba decidint per nosaltres. És clar que, en el nostre cas, ho va encertar de ple, perquè ja fa vint-i-dos anys de tot això.

Ai, Cadaqués! Quantes bones estones hi hem passat des de llavors, oi? Quan deia que “si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués”, en realitat ho pensava en plural. Sense tu al meu costat, Cadaqués no seria el mateix.

Espero tornar-te a veure per aquí, princesa!

Joan Sol ha dit...

Celebro tornar a rebre la seva visita, Comtessa.

Conrad em sembla un motiu més que justificat per atribuir-li la seva vocació marinera. En aquest bloc se’l cita més d’una vegada, especialment el seu llibre “El espejo del mar”, on el navegant i escriptor parla de la seva relació amb la mar i els vaixells. És una pena que hagi hagut d’interrompre els seus estudis nàutics per un “xicotet despiste”. Tal vegada necessitava constatar la solidesa de la seva vocació i tenir la certesa que navegava en el rumb correcte. Pel que m’explica, durant aquest temps que s’ha quedat a terra s’ha adonat que necessita navegar per viure. Benvingut sigui, doncs, el “despiste”. Jo, fa molts anys, em vaig quedar a les portes de la carrera de Nàutica i em vaig buscar la vida per altres camins; i la veritat és que m’ha anat força bé. Però a mesura que passen els anys, sento que la meva vertadera vocació és aquella que vaig deixar enrera; i si pogués tornar a començar, lluitaria amb ungles i dents per seguir el camí del mar.

Que els vents li siguin favorables i que, de tant en tant, la tornin a portar per aquí.

Eduard Boada ha dit...

Doncs haurem d'anar a Cadaqués a buscar-te, si et perds :-)

almagrande ha dit...

Belíssimas fotografias, parabéns Joan.
Um abraço.

Joan Sol ha dit...

Hola, Eduard!

Aquest dissabte, si no passa res, penso pujar-hi, a Cadaqués. Per tant, no cal que em busqueu que serè allà.

----------

Gracias, Almagrande. Viniendo de alguien que tiene un blog tan exquisitamente ilustrado como "Navegar é preciso", es todo un elogio.

Un abrazo!

Anònim ha dit...

He descobert el teu blog de casualitat... buscant imatges sobre els desperfectes de la llevantada dels darrers dies. I gairebé m'he emocionat amb aquest text sobre Cadaqués!!. És gairebé una descripció perfecta de totes les sensacions que em provoca aquest petit paradís des que el vaig trepitjar per primera vegada (uns quants anys més tard que tu...). Des d'aquella primera nit glaçada de gener, jo tampoc em canso de repetir que si mai em perdo, em busquin a Cadaqués!. Les fotografies són precioses... Una salutació.

Joan Sol ha dit...

Hola, Anànim/a. Benvingut/da a aquest port, que sempre queda a recer dels temporals.

Comprovo una vegada més que tots els que un dia ens vam enamorar de Cadaqués continuem mantenint viu el nostre amor pel poble. Doncs, mira, precisament hi passaré el cap d'any i, si la son i el mal temps no m'ho impedeixen, m'agradaria veure el primer raig de sol de l'any nou des del Cap de Creus. Espero que no sigui una nit tan glaçada de gener com la que tu vas viure!

Celebro que t'hagin agradat les fotos. Al Flickr n'hi trobaràs moltes més, i encara me'n queden moltes per penjar, perquè sempre que hi pujo en faig. Encara no conec el poble a fons i això és fantàstic, perquè sempre descobreixo racons nous.

Bon cap d'any, feliç 2009 i, ara que has arribat fins aquí, espero que t'hi deixis caure de tant en tant.