100 Anys navegant per la Costa Brava

Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael. Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa Brava” i l’organitzen l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.


“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la navegada, es faran diverses activitats paral•leles.

L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives; mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics hi trobareu el programa i tota la informació detallada.


Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100 Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo moltíssim.

Costa Brava: l’èxit d’una marca

En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit, encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.

Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral que va de Blanes a Portbou, hi ha diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.

Postal de Llançà, a l’extrem nord de la Costa Brava.

Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a “La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys no tenen valor de temps.

Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903. Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.

Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la “Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall, que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí, Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos dels meus escriptors de tema marítim preferits.

Postal de Blanes, a l’extrem sud de la Costa Brava.

I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán” (1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però, finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.

La Costa Brava en llibres

A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista, Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan vinculades íntimament.

Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de fa molts anys a Llafranc.

I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals marítims” (Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de Sant Sebastià”.