Patins a tot drap

El patí a vela o patí català és una de les embarcacions més enginyoses que conec. No crec que hi hagi gaires vaixells que proporcionin una experiència tan intensa de la navegació a vela i amb tanta senzillesa i economia de mitjans com el patí català. A més, té tot el dret a ser considerat una embarcació històrica, ja que va néixer fa prop de cent anys al litoral barceloní, i encara es construeix amb fusta i de manera artesanal com el primer dia. Dissabte passat, l’associació A Tot Drap de Sant Pol de Mar va inaugurar l’exposició “Patins de vela”, dedicada a aquest element tant singular del nostre patrimoni marítim.

 A la foto, varada del patí Cuca, del Dr. Miquel Sistach, als Banys Tarridas de Sant Pol, el 1936. 

(Foto: arxiu Sistach-Domènech)

El patí a vela és un vaixell únic, per diversos motius. No el va crear cap dissenyador naval, sinó que es un enginy popular al qual se li van anar aplicant diverses idees i modificacions. El patí actual és, doncs, el resultat d’una llarga evolució, perfectament adaptada al seu medi natural: la platja i les onades. És l’embarcació de vela de competició més antiga del Mediterrani i l’únic monotip de vela lleugera que encara es construeix de fusta. Però allò que el fa un vaixell especial són la seva senzillesa i les grans prestacions que ofereix. El patí són dos flotadors estancs units per cinc travessers, un pal i una vela. No té ni orsa ni timó. I la vela no porta ni botavara ni sabres. Arribes a la platja, hisses la vela, passes l’escota, empenys el vaixell fins a l’aigua –no pesa més de 100 quilos-, t’asseus sobre el flotador de sobrevent, caces l’escota amb un pam d’aigua i el patí surt disparat. Tant és que hi hagi rompent; mentre tingui prou velocitat, travessa les onades gairebé sense perdre arrencada. A l’hora traure’l, igual: enfiles directe cap a la platja fins a lliscar suaument sobre la sorra de la vora. És el vaixell de platja perfecte. I a l‘aigua és una màquina de navegar: bon cenyidor, rapidíssim amb vents portants, excepte en empopada, i molt divertit de portar. Cal, això sí, estar en bona forma física, perquè escora de seguida i amb vent costa d’aguantar; i també cal dominar la tècnica de navegar sense timó, desplaçant el pes del cos sobre els flotadors i jugant amb l’equilibri entre el centre vèlic i el centre de resistència lateral. Però... d’on va sortir aquest vaixell tan extraordinari?

Patins a la platja de Bellamar de Premià de Mar, durant els anys 60.

La història del patí català està ben documentada i és prou coneguda. Va néixer al litoral barceloní, a finals del segle XIX, però com a embarcació de rem. Consistia en dos flotadors units per quadre bancs, i el tripulant anava dret i s’impulsava amb una mena de rem llarg o pala. Més endavant hi van muntar un seient en un dels bancs i un parell de rems, que li donaven més velocitat. Aquests artefactes de platja els construïen fusters de la costa sense coneixements nàutics, per encàrrec dels propietaris. Fins i tot es van arribar a fer regates d’aquests aparells, com la que es va fer l’octubre de 1871, per a patins de doble pala, al port de Barcelona, dotada amb un premi de 75 pessetes. De patins d’aquests n’hi havia per la costa del Barcelonès i el Maresme, i també van arribar fins a la Costa Brava.

Patins de pales, l’antecessor del patí de vela, a la platja de Premià de Mar. La foto és de 1942.

(Foto: “Els premianencs i el mar”)

La incorporació de la vela al patí de rems va tenir lloc cap allà als anys 20 del segle passat i va ser fruit d’una necessitat. Diuen que en aquella època les aigües de la costa barcelonina estaven molt brutes i contaminades, a causa de la manca de depuradores i l’abocament de les aigües residuals al mar. Els patins de rems s’utilitzaven, precisament, per allunyar-se de la vora i endinsar-se en el mar fins a trobar aigües netes. Però, un cop a dins, si s’aixecava vent i mar, la tornada podia ser complicada. Fins que a algú se li va acudir muntar un pal i una vela en un patí de rems. Diuen que van ser tres socis dels Club Natació Barcelona que van coincidir a crear el patí a vela amb uns conceptes molt simples: un pal, una vela i una escota. De tots tres, el constructor va ser Rafael Escolá, que sobre el primer banc de proa va instal•lar un suport per al pal i el va aparellar amb una vela cangrea. Escolá, però, no va ser l’únic, perquè a Badalona, un tal senyor Cabeza va instal•lar un pal de bambú i una vela en un altre patí de rems, i va fer les primeres proves en aquelles aigües.

Els primers patins a vela duien una vela cangrea, però aquest aparell
va desaparèixer l'any 1944.  (Foto: “Els premianencs i el mar”)

L’exposició “Patins de vela”, creada pel Museu Marítim de Barcelona fa tres anys, mostra la història del patí català. Però la que ara s’exhibeix a Sant Pol de Mar fins al 27 de juny, ha estat ampliada per l’associació A Tot Drap, amb fotografies, filmacions i documents inèdits. Entre altres coses s’explica que el primer patí va arribar a Sant Pol el 1931. El van portar dos estiuejants barcelonins, Manuel Carrasco i Sixte Cambra, que van sortir de Barcelona a les 8 del matí i, després d’un viatge força accidentat, en què van bolcar diverses vegades, van arribar a Sant Pol a les 5 de la tarda. També es mostren fotos del patí Cuca, del doctor Miquel Sistach, del 1936, i del primer patí homologat que va arribar durant els anys 40. El 1962, un grup d’aficionats va crear el Club Nàutic Sant Pol, que va rellançar l’embarcació a través de l’organització de regates. Aquell mateix any s’hi va fer el campionat d’Espanya amb més de cinquanta regatistes.

El primer patí de vela a Sant Pol, de Manuel Carrasco, a la Platjola, el 1931. 

(Foto: arxiu Bibiana Carrasco)

L’esport i, en aquest cas, les regates, van contribuir decisivament a la difusió del patí a vela. La primera regata important pel que fa a nombre de participants va ser el Gran Premi de la Mercè, celebrada durant la festa major de Barcelona del 1932, en què hi van prendre part patins del Club Natació Barcelona, del Club Natació Badalona, del Club Natació Poble Nou i del Club Natació Atlètic de la Barceloneta. Llavors hi havia dues categories, patins de 5’60 metres d’eslora i 14 metres quadrats de vela, i patins de 5’30 metres d’eslora i 10 metres quadrats de vela. Fins a l’estiu de 1936 es van fer diverses regates entre aquests clubs, amb una quarantena de participants. Després de la guerra es van tornar a fer regates i llavors va sorgir la idea de crear un monotip perquè tothom pogués competir en igualtat de condicions. Els famosos germans Luis i Emilio Mongé van dissenyar un monotip que va triomfar en tots els camps de regates, però encara hi havia molts altres patins construïts per diversos fabricants. Per això l’any 1943 es va acordar fer una regata a Vilanova i la Geltrú per escollir el monotip definitiu entre els diversos models participants. El model dels germans Mongé es va imposar de manera aclaparadora.

La primera regata important de patins a vela es va fer l’octubre de 1932. 

(Foto: arxiu “La Vanguardia”)

A partir de la creació del monotip, l’afició pel patí a vela es va desbordar. L’any 1944 es va crear la Secretaria de la classe, dins de la Federación Española de Clubes Náuticos, i es va establir un reglament de construcció de l’embarcació; i el 1951 es va constituir l’ADIPAV, l’Asociación Deportiva Internacional de Propietarios de Patines a Vela, que elaboraria els plànols definitius per a la construcció del patí, tot i que se’n farien petites correccions fins al 1990. A més de Rafael Escolà, el primer que va posar un pal i una vela a un patí de rems, també en van construir García, de la Barceloneta; Rovira, de Badalona; Albert Ferrer, de Calafell; i Antoni Soler, de Badalona. Soler va ser el primer constructor de patins a vela en sèrie, a partir d’un motlle dissenyat per ell mateix, que permetia fer els vaixells de manera artesana, però tots iguals i en menys temps. L’any 1986, Soler es va retirar i va traspassar el negoci a Ramon Huertas, que actualment és l’únic fabricant de patins de fusta, i encara fa servir el mateix sistema de motlles de Soler, de l’any 1971. En aquest reportatge del programa “Thalassa” apareix Ramon Huertas en el seu taller.

Malgrat el progressiu abandó de la fusta en la construcció d’embarcacions de vela lleugera, a partir dels anys 70, el patí es continua fent de fusta i de manera artesanal. S’utilitzen fustes africanes com l’ayous, l’akayou i l’okume, que pesen poc però són molt flexibles i aguanten les grans torsions que afecten el patí quan navega, sobretot amb vent fort. L’any 1976, drassanes Roga va intentar fer un patí de fibra de vidre, però no va donar bon resultat. Els flotadors feien aigua i els bancs no suportaven els esforços a què eren sotmesos. Se’n van fer quatre unitats i es va abandonar el projecte. I el 1985, la firma Mahifra ho va tornar a intentar, però el model tampoc no va acabar de funcionar i només se’n van construir dotze unitats.

Tenir un patí a vela permet, doncs, gaudir d’un veler modern i esportiu, però amb la calidesa, els acabats i l’esperit de tradició que proporciona la fusta. Segur que aquest esperit l’ha tingut ben present l’empresa Barboleto, que fa poc va presentar el Zhek, el primer patí a vela híbrid, és a dir, amb els flotadors de fibra, però amb la coberta i els bancs de fusta, com el patí tradicional. El vaixell és molt bonic i sembla que les proves de mar, pel què he llegit, han donat uns resultats excel•lents. Caldrà veure si el Zhek marca un canvi de rumb en la història d'aquesta embarcació centenària. Les fotos del nou model són, com a mínim, espectaculars.

La primera vegada que vaig navegar amb patí, el del meu amic Albert i company d’iniciació a la vela, a la Platja Llarga de Tarragona, vaig al•lucinar veient passar l’aigua a tota velocitat entremig dels dos flotadors. Em sentia com un indi assegut damunt d’un tronc experimentant per primera vegada la màgia del vent sobre una vela, en la prehistòria de la navegació. I és que, en el patí a vela, gairebé no hi ha res que s’interposi entre tu, la mar i el vent. En comparació amb altres embarcacions, és una màquina molt senzilla, però amb la diferència essencial que tu formes del vaixell, perquè el portes amb tot el cos. El patí és la pura teoria de la vela portada a la pràctica; un simple joc de pesos, forces i equilibris que cal dominar per poder domar aquest pura sang de la vela i treure’n el màxim rendiment.

Són totes aquestes característiques les que fan del patí a vela una embarcació excepcional, que ha seduït navegants de tota la península i d’altres països. Després de Catalunya, la comunitat amb més tradició patinaire és Andalusia, concretament a Cadis. També es navega en patí a València i les Balears; i fora d’Espanya, a Bèlgica, Holanda, Alemanya i França. De tota manera, malgrat les seves virtuts, no té la difusió internacional d’altres classes. He llegit en algun lloc que si el patí a vela no hagués estat un invent català i hagués nascut en un país anglosaxó, avui dia seria una classe olímpica.

Si voleu saber més coses sobre aquesta embarcació, us recomano el llibre “Navegando en patín a vela”, de l’Editorial Paidotribo, escrit per diversos autors. Aquí en teniu una relació dels diversos capítols i dels autors. Hi ha un altre llibre fonamental: “El patín a vela”, de Guido Depoorter, patriarca del patí i un dels grans impulsors d’aquesta embarcació, que l’any 1974 va publicar el primer manual d’instruccions d’aquest vaixell, contribuint a la seva difusió. Guido Depoorter dóna nom a un trofeu internacional de patí que organitza el Club de Vela Sant Antoni de Calonge. Actualment el llibre està exhaurit i costa de trobar.

Per Internet he trobat el “Lèxic del patí de vela”, escrit per Josep i Miquel Estruch.

I a la xarxa també hi he trobat un treball escolar força interessant d’en Pau Jover Font, estudiant de segon de batxillerat a l’IES Joan Brossa: “Principis físics de la navegació a vela: el cas del patí catalá”.