Paisatges marítims: Cadaqués

Vaig descobrir Cadaqués l’any 1979, pels vols de Nadal. Uns companys del “Diari de Barcelona”, on jo treballava en aquella època, hi anaven a passar dos o tres dies i em van convidar a afegir-m’hi. Així va començar el meu llarg idil•li amb aquest poble empordanès que, al cap de trenta anys, encara es manté ben viu.


No recordo què em va seduir de Cadaqués aquell matí tebi d’hivern, quan hi vaig arribar per primera vegada. Fos el que fos, em va captivar per sempre. Suposo que deuria ser la llum, el paisatge mineral i feréstec que envolta el vell poble mariner, el contrast del blanc amb el plom verdós de la pissarra, la transparència diamantina de l’aigua... Però crec que, per damunt de tot, el que em va encantar de Cadaqués va ser la sensació d’estar en un altre món. Curiosament, aquesta sensació encara m’acompanya cada vegada que hi soc. Cadaqués és com una illa –de fet, antigament, quan no hi havia la carretera, gairebé ho era-; i quan ets allà sembla que els neguits i preocupacions hagin quedat enrera, com si s’haguessin estimbat en algun revolt de la carretera i haguessin rodolat muntanya avall. Sempre m’ho he passat bé, a Cadaqués, navegant, banyant-me en alguna cala o, simplement, passejant. Per mi és una mena de Shangri-La perduda enmig del massís del Cap de Creus, on el temps sembla aturat en un ambient de pau i harmonia permanents.

En aquella primera visita de fa trenta anys, hi vaig descobrir un ambient bohemi i cosmopolita. Segurament el que ja tenia des que Dalí, una colla d’artistes i certa esquerra exquisida que hi anava a passar els estius, li donessin renom internacional. El Marítim i el Casino eren plens de joves de procedències diverses i amb un cert aire hippy que vagarejaven com nosaltres. N’hi havia que llegien un llibre i algun altre que escrivia. I a les nits tothom feia cap a l’Hostal, on hi havia música en viu a la llum d’unes espelmes que acumulaven regalims de cera sobre les taules. Allà hi vam conèixer un grup de noies italianes molt simpàtiques... I jo, que als vint-i-pocs anys no havia vist el món per un forat, en tinc un record mitificat de tot plegat.

Recordo també que en aquella època feia poc que havia començat a fer fotos i somiava amb ser fotògraf. Carregava dues càmeres i uns quants objectius, i utilitzava pel•lícula en blanc i negre, perquè la podia revelar jo mateix i fer-ne les còpies... i perquè les fotos em semblaven més autèntiques i artístiques! Cadaqués també em va seduir com a model. Li vaig tirar quatre rodets de 36 fotos, però en vaig positivar molt poques. Ara he recuperat els negatius, els he escanejat i he fet una vintena de còpies digitals de les fotos que m’han semblat millors. La majoria les he vist per primera vegada. La veritat és que m’agraden força, tot i que no he aconseguit treure’n la gradació tonal que aconseguia al laboratori, jugant amb diversos tipus de paper, segons el contrast del negatiu. Aquestes que veieu aquí en són una petita selecció; la resta les podeu veure a la meva pàgina de Flickr (cliqueu sobre l'àlbum "Cadaqués 1979" i després a "Presentación").









Hi pugem sovint, a Cadaqués. Ara hi tenim bons amics i això fa que et sentis una miqueta part del poble i no com un simple turista. La trobada de vela llatina que es fa cada any a principis de setembre és una cita obligada, igual que les sortides amb el Sant Isidre i les exposicions d’en Koyama. De tota manera, encara em queda molt Cadaqués per descobrir, molts racons per explorar, moltes llums per fotografiar. Això i veure de tant en tant els amics fa que sempre tingui ganes de pujar-hi. Tot i que, últimament, Cadaqués fa patir perquè s’hi veu molta excavadora i molta grua, i al bo de l’estiu no s’hi cap.

De tant en tant, el cos, i suposo que també l’esperit, ens demanen pujar a Cadaqués. La Marta sempre diu que a Cadaqués se li eixampla el cor. Hi estic d’acord; per això sempre dic que, si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués.