Els quinze dies passats a Normandia aquest estiu van donar força de si. A diferència de Bretanya, la costa normanda no és tan accidentada, sinó molt més rectilínia. Consta de platges obertes, de sorra fina i molt extenses, com les del famós “Dia D”, i de penya-segats impressionants, que s’alcen verticals sobre platges de còdols. La ciutat de Fécamp, a 40 quilòmetres al nord de Le Havre, forma part d’aquest paisatge escarpat que caracteritza el litoral del País de Caux (Alta Normandia). A Fécamp hi ha els penya-segats més alts de Normandia, que arriben als 126 metres d’alçada.
Fécamp i la bocana del port en primer terme.
Val molt la pena visitar Fécamp i els pobles veïns d’Yport i d’Étretat per contemplar de prop aquests monuments de la natura, que van servir de model a molts artistes, entre ells el pintor Claude Monet. I si us agrada l’art, arribeu-vos fins a Giverny i visiteu la casa de Monet i el jardí d’aigua, que ell mateix va fer construir, i on va pintar els famosos nenúfars. És un autèntic plaer per als sentits!
A banda dels paisatges que l’envolten, Fécamp destaca també pel seu passat mariner: va ser un dels ports bacallaners més importants de França. Des del descobriment dels bancs de Terranova, a finals del segle XV, i fins als anys 50 del segle passat, milers de vaixells i d’homes van salpar del port de Fécamp per anar a guanyar-se la vida pescant bacallà a l’altra banda de l’Atlàntic: eren els anomenats terre-neuvas. Un món fascinant al qual hi vaig entrar a través del “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, situat davant mateix de la platja, molt a prop de la bocana del port.
"Musée des terre-neuvas et de la pêche".
El port de Fécamp és molt antic. L’any 1185 els monjos de l’abadia local tenien els drets exclusius sobre el tràfic portuari per un regal d’Enric II d’Anglaterra. I van construir una salina per la conservació de l’arengada. El gran port es va acabar el 1750. Però el moment àlgid va arribar al segle XIX, quan un munt de velers bacallaners de tres pals i de dundees dedicats a la pesca de l’arengada omplien el port. És impossible resumir en poques línies el volum que va arribar a tenir la pesca del bacallà a França. N’apunto unes poques dades. Des de Boulogne-sur-mer, al Pas de Calais, fins a Marsella, al Mediterrani, uns noranta ports dels litoral francès van estat directament implicats en la pesca del bacallà a Terranova. Durant el segle XVIII, 12.000 vaixells i 450.000 homes es van dedicar a aquesta pesca a França. Només a Fécamp, l’any 1903 es van armar 73 vaixells bacallaners, amb una mitjana de 35 homes per tripulació. El Léopoldine, l’últim bergantí-goleta bacallaner va fer la darrera campanya el 1931. Després els velers serien arraconats pels chalutiers a vapor. L’any 1904 va aparèixer el primer chalutier francès als bancs de Terranova. Però això no només va canviar el sistema de propulsió dels vaixells, sinó també el sistema de pesca: es va passar de la pesca a mà, mitjançant palangres, des d’uns petits bots, els doris, que el vaixell repartia cada dia sobre el banc, a la pesca d’arrossegament amb xarxa, que la feia molt més rendible.
Tota aquesta història està perfectament recollida al “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, petit però ben muntat i força amè. El museu s’estructura en vuit seccions, que comencen per la influència dels víkings, els precursors. Després venen dues seccions dedicades a la pesca bacallanera i a la construcció naval. És interessant veure les eines que es feien servir a bord per obrir i netejar el bacallà acabat de pescar, que era una feina llarga i feixuga que havien de fer els pescadors al cap d’una jornada de pesca perillosa i esgotadora. També hi ha una extensa secció dedicada a la pesca de l’arengada i al seu procés de conserva. I a continuació hi ha una secció dedicada a la pesca del bacallà a bord dels chalutiers moderns, on es pot visionar un documental de l’època –parlem dels anys 50- que mostra amb detall la feina que es feia a bord d’aquests vaixells.
L'oceanògrafa i fotògrafa francesa Anita Conti
I estirant d’aquest fil descobreixo la figura i l’obra d’Anita Conti, oceanògrafa francesa que va ser l’única dona que va acompanyar els llegendaris terre-neuvas, en les seves campanyes de pesca. L’any 1952, Anita Conti va passar sis mesos a bord del Bois-Rosé, un chalutier de Fecámp, i va conviure amb els 60 homes de la tripulació. El resultat d’aquesta experiència va quedar plasmat en un extens reportatge fotogràfic, d’una qualitat extraordinària, sobre la pesca del bacallà i la vida dels pescadors a Terranova, publicat en el llibre “Anita Conti. Les terreneuvas”. La “Dama del Mar” va passar molts anys de la seva vida a bord de vaixells. Va deixar 40.000 fotografies i una desena de pel·lícules, molt apreciades tant pel seu valor documental com pels seus valors artístics.
Feines a bord del chalutier Bois-Rosé (Foto: Anita Conti)
Vaig entrar en aquest món de la pesca del bacallà a través de l’Alan Villiers, mariner i fotògraf, i del seu llibre “La campaña de la goleta Argus”, vaixell de la “flota blanca” portuguesa, al qual li vaig dedicar una entrada. I ara, amb la informació recollida al museu de Fécamp i el descobriment de l’obra d’Anita Conti amplio el meu camp de coneixement sobre aquest àmbit concret de la pesca del bacallà, que trobo apassionant, que té tots els ingredients de les grans epopeies humanes vinculades al mar. Tinc informació –parcial- de la participació espanyola en aquesta pesca, a través del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao. 1926-2004”. I ara em caldria completar la part anglosaxona i, sobretot, nord americana; vaja, tota la història real que hi ha darrere de la novel·la de Kipling “Capitans intrèpids”.
Dori com els que es feien servir en els vaixells bacallaners.
La visita a Fécamp va resultar, doncs, molt profitosa. Però la cosa no s’acaba aquí. Quan vam arribar a la ciutat i vam aparcar prop del port, el primer que vaig veure va ser un tancat o hi restauraven una embarcació tradicional, semblant a un dundee de pesca. I al costat hi vaig veure un bot que em va cridar l’atenció: era un dori de la pesca del bacallà! Què hi feia a Fécamp? Després de visitar el museu ho vaig saber. I també vaig entendre com és que hi ha tants doris a la platja d’Yport i d’Étretat, i que encara els facin servir per pescar. Són una herència del passat bacallaner d’aquests ports. Allà és una embarcació tradicional i hi ha associacions que els recuperen i també se’n construeixen de nous com a embarcació d’esbarjo. El museu de Fécamp els hi va dedicar una exposició que comprenia des dels seus orígens americans fins al moviment associatiu que hi ha actualment al seu voltant.
Doris a la platja d'Yport
Si voleu aprofundir en la història dels terre-neuvas i la pesca del bacallà, aquí teniu uns quants enllaços farcits d’informació interessant:
- Association Fécamp Terre-Neuve. Entreu-hi a fons, perquè val molt la pena.
La platja i els penya-segats d'Étretat
Vull acabar amb quatre dades sobre Étretat. La gent de diners de París es va enamorar d’aquest poblet de pescadors, conegut pels seus penya-segats blancs, i a finals del segle XIX el va convertir en una de les localitats balneàries de més renom de Normandia. Va rivalitzar amb Honfleur i Dauville a l’hora d’atraure la visita tant de famílies nobles i riques, com de nombrosos artistes. A l’extrem sud de la platja hi ha el penya-segat d’Aval, de 85 metres d’alçada, amb un arc de pedra anomenat Porta d’Aval, a través del qual es pot veure l’agulla d’Étretat, un obelisc de 70 metres que emergeix de dins del mar. Llàstima que la tarda que hi vaig ser el temps no acompanyava. És evident que hi hauré de tornar.
Properes entrades dedicades a Normandia i la costa normanda (no necessàriament per aquest ordre):
- El vaixell víking de Bayeux
- Omaha Beach i les platges del “Dia D”
- Honfleur i Deauville
- Passeig amb vaixell pel port de Caen
4 comentaris:
Mil gràcies per eixos enllaços sobre la pesca del bacallà, si no fora perquè vaig de cap organitzant-me la pròxima fugida els pegaria una ullada ara mateix! Continue amb aquesta serie normanda!
Gràcies a vostè per la visita, Comtessa, i bon viatge per terres equatorianes. Però recordi que no es pot fugir d'un mateix. Bé, sí que es pot; el problema és que és un viatge només d'anada...
Aquí ens trobarà quan torni.
Hola Joan,
Qué bonica aquesta passejada! és una llàstima que no trobessis bon temps a Étretat, però com tú dius així tens una bona excusa per tornar-hi. Jo he trobat una excusa per tornar a Fécamp i es que no vaig visitar aquest petit museu que ens recomanes, pel que dius em resulta força interessant. I veus? tampoc vaig preocupar-me en saber com es deien aquestes barquetes, les "doris", m'agrada la forma de la proa.
Serà un plaer poguer compartir les properes entrades que ens avances, sempre aprenc coses boniques al teu blog.
Gràcies Joan, una abraçada.
Hola, Gemma!
El museu de la pesca de Fécamp és interessant en la mesura que t'interessin aquests temes. Em va recordar molt, tant per les dimensions com pel contingut, al Museu de la Pesca de Palamós, que no sé si coneixes, però que també val molt la pena.
A Fécamp hi ha una altra cosa curiosa de veure: la destil•leria Bénédictine, on encara s'elabora el famós licor d'herbes. Està en un palau de 1892, d’estil entre gòtic i renaixentista, molt espectacular. A més, conté una curiosa col•lecció d’art medieval, del qual Alexandre Le Grand, l’home de negocis que va comercialitzar aquest licor inventat per monjos el segle XVI, n’era un apassionat. Al final de la visita te’l deixen tastar.
Ens llegim!
Publica un comentari a l'entrada