L’”Alzina” i la supervivència dels llaüts

El juliol de l’any passat vaig publicar l’entrada “Mallorca recupera el llaüt Alzina”, amb un text i unes fotos que em va fer arribar el periodista Jaume Rosselló. Des de llavors hem pogut seguir les activitats de l’Alzina a través del bloc que administra l’Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, que en són els propietaris actuals. Amb motiu d’aquella entrada el Vicente García-Delgado em va enviar informació sobre la participació de l’Alzina en l’Expo 92 de Sevilla, en representació de la comunitat autònoma de Balears. En Vicente coneix bé l’Alzina perquè, com explica en un dels comentaris, els antics propietaris li van encarregar el disseny del plànol vèlic, a partir d’un dibuix de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, recollit a “Die Balearen”, el seu monumental estudi sobre les Illes. És el dibuix d’un llaüt palangrer, aparellat amb trinquet, mestre i mitjana; un tipus d’aparell del qual no en quedava cap mostra.

Retall del “Diario de Mallorca”, amb el dibuix de l’Arxiduc i
una foto de l’Alzina aparellada de llaüt palangrer.

Segons publicava “Diario de Mallorca” el 20 d’octubre de 1991, l’Arxiduc Lluís Salvador comenta així el seu dibuix del llaüt palangrer: tenen tots els avantatges per cenyir i guanyar sobrevent, però no són tan caminadors com els eivissencs; els pescadors mallorquins prefereixen, tanmateix, els construïts a Maó, per ser més lleugers i, sobretot, molt velers; per això molts pescadors de Mallorca encarreguen la construcció dels seus falutxos a les drassanes maoneses els mestres d’aixa de les quals gaudeixen de fama reconeguda.

En Vicente em va explicar que els antics propietaris van invertir els diners dels transport de l’Alzina a l’Expo de Sevilla en la compra d’un motor nou i d’un GPS, i la van traslladar navegant. Van fer la ruta Palma-Eivissa-Alacant-Sevilla i, durant el viatge, van utilitzar un vell sistema de comunicacions, però d’eficàcia més que provada: coloms missatgers.

Un moment de la travessia Palma-Sevilla.

Després de l’Expo de Sevilla, l’Alzina va anar a parar a l’Estanyol on es va enfonsar i es va anar degradant fins que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca la va rescatar. Finalment, després de quatre anys de feina a càrrec dels professors i alumnes del taller de mestre d’aixa del Consell de Mallorca, l’Alzina torna a navegar. A més, l’any passat va ser declarada Bé d’Interès Cultural; per tant, hem de suposar que la seva protecció està plenament garantida.

Aquí teniu més fotos dels primers dies de navegació de l’Alzina abans del viatge a Sevilla.



L’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca va adquirir l’Alzina fa quatre anys, juntament amb una altra embarcació emblemàtica, el llaüt Port Blau. Però, pel que he llegit, la restauració d’aquest últim ha de superar més obstacles, ja que és un vaixell de pesca y no una embarcació d’esbarjo com l’Alzina. Però aquesta entitat estava molt decidida a fer-lo entrar aviat al taller i no sé si en aquests moments ja ho han fet.

El llaüts, en perill d'extinció a les Balears?

Aquesta feina abnegada que fan les associacions de les Illes en defensa del patrimoni marítim local contrasta amb la situació que exposa un article publicat al “Diario de Mallorca” el 12 d’abril passat. Es titula “El llaüt, a punto de ser un recuerdo”. L’article, firmat per Rosa Ferriol, diu que els mestres d’aixa balears que es dediquen a la construcció d’aquestes embarcacions veuen molt difícil poder sobreviure a l’embat de la crisi econòmica; i que, de l’escassa mitja dotzena d’empreses que hi ha, només una o dues podran superar el mal tràngol.

El David Oliver, gran coneixedor del patrimoni marítim balear, se’n fa ressò en el seu bloc “Llaüts i altres barques populars”, i ens convida a donar la nostra opinió al respecte, a partir d’una sèrie de preguntes que planteja: podrem publicar alguna dia informacions en un sentit diferent? Tenim alguna responsabilitat al respecte? Hi ha algú que hauria de fer més en aquesta qüestió i no ho fa? Us convido, doncs, a entrar en el seu bloc i dir-hi la vostra. Jo ja ho he fet.

Dia del llibre mariner

A Catalunya, la diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, és una de les més boniques de l’any. Els carrers i places de molts pobles i ciutats s’omplen de parades de llibres i de roses; i si fa bo, la gent surt al carrer per complir amb la tradició de regalar una rosa a la dona estimada i un llibre al xicot o al marit. Em sembla una festa d’allò més civilitzada, perquè rendeix culte a l’amor i a la cultura, i trobo que això diu molt en favor del nostre tarannà com a poble. Personalment, m’emociona molt més la diada de Sant Jordi que l’11 de Setembre, diada nacional de Catalunya, dedicada a l’exaltació de les essències pàtries. Sense deixar de banda els meus orígens, llengua i identitat catalana, em trobo molt més còmode en la pàtria de la cultura i de l’amor, passaport universal que obre totes les portes i traspassa totes les fronteres.


Aprofito, doncs, que avui és el dia del llibre per parlar de llibres... llibres relacionats amb el mar, naturalment! No estic al corrent de les novetats; per tant, no parlaré de llibres que acaben de sortir. A més, m’interessa tant una novetat editorial com un exemplar trobat en una llibreria de vell o remenant per Internet. Parlaré de deu llibres de la meva biblioteca nàutica que, per un o altre motiu, m’estimo especialment. No els he triat en funció de la seva qualitat literària, que la tenen, o de la seva edició acurada. N’hi ha de molt ben editats i d’altres que són edicions de butxaca barates. Els he triat per motius purament sentimentals. Per mi, els llibres són paisatges sentimentals, fragments de vides que no viuré, una referència, una guia, un camí... En definitiva, els llibres són una part important de la meva vida. I aquests són deu dels que més m’estimo.

“En el espejo del mar”, de Joseph Conrad. Les seves novel•les són magistrals, però aquest llibre és el seu testament com a mariner. Segurament és un dels llibres que expliquen amb més agudesa la relació íntima entre els homes, el mar i els vaixells. I en el meu cas, és el llibre que va inspirar aquest bloc, al qual li vaig dedicar la segona entrada: “El camí cap a un mateix”.


“L’illa del tresor”, de Robert L. Stevenson. Crec que va ser el primer llibre que, de ben petit, va alimentar els meus somnis de mar, perquè era l’únic conte que sabia el meu pare i me’l repetia una vegada i una altra. És l’aventura en estat pur i una història d’iniciació magistral. Explica moltes coses de la vida, de la manera de ser de les persones, de l’ambigüitat moral de l’ésser humà, una qüestió que preocupava a l’autor. L’he rellegit diverses vegades i em continua sorprenent i emocionant.

“Capitans intrèpids”, de Rudyard Kipling. És una novel•la esplèndida, que va donar lloc a una de les meves pel•lícules preferides de tema marítim. Adaptar aquesta història per un guió de “Les Tres Bessones” ha estat un d’aquells plaers que, de tant en tant, et dóna la feina. He triat aquestes dues novel•les d’aventures, però en podria haver triat altres de Verne, London, Defoe, Melville, Poe, Sabatini... Novel•les que em van portar per tots els mars del món i em van proporcionar moltes hores de plaer.

“Eh, petrell!”, de Julio Villar. De jovenet vaig tenir un retall de diari penjat a l’habitació que explicava la volta al món del navegant solitari basc. L’any 1991 vaig tenir ocasió de conèixer personalment Julio Villar, que va venir convidat al programa de televisió que jo dirigia, amb motiu de la publicació de la versió catalana del seu llibre. En aquella època m’havia apartat força del mar... Vam parlar una estona abans del directe i em va escriure la dedicatòria que reprodueixo més avall. Li vaig fer cas i potser per això he arribat fins aquí. No s’assembla als llibres de viatges d’altres navegants solitaris com Chichester, Tabarly, Moitessier, Slocum... que també tinc a les meves prestatgeries. Però la prosa poètica de Villar ha seduït milers de lectors –jo en soc un- des que el seu petrell va començar a volar fa més de trenta anys.



“Cadaqués”, de Josep Pla. Per mi, Pla és l’escriptor que ha descrit amb més precisió i coneixement de causa la vida marinera d’una bona part del litoral català: barques, pescadors, costums, paisatges, els vents, els peixos... Res de tot això va quedar al marge de l’esmolada capacitat de dissecció i d’anàlisi del l’escriptor empordanès. Pla és un mestre que admiro profundament. He triat “Cadaqués” pel meu afecte cap aquest poble, però hagués pogut triar “Contraban” o qualsevol dels seus relats de mar. Pla és imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim.

“Camí de sirga”, de Jesús Moncada. L’Ebre, el món del riu, dels llaguts i dels llaguters, explicat per un dels millors escriptors de la literatura catalana, desaparegut prematurament el 2005. La novel•la em va atrapar des del primer moment i em va entusiasmar. Després vaig tenir la sort de conèixer Moncada personalment –la tele, un altre cop-, i em va semblar una persona afable i encantadora. El dia que va venir al programa em va sorprendre amb un regal inesperat: un exemplar de “Camí de sirga” amb una simpàtica dedicatòria dibuixada per ell mateix.



“Capitán de mar y guerra”, de Patrick O’Brian. Un dia, passejant per una llibreria de Barcelona, em va cridar l’atenció un llibre amb aquest títol imprès sobre una il•lustració de Geoff Hunt, el magnífic pintor de marines històriques. El vaig comprar i me’l vaig cruspir d’una tirada, atrapat per una història fascinant i, sobretot, per la personalitat de la parella protagonista, el capità Jack Aubrey i el doctor Stephen Maturin. I al darrera van caure les altres dinou novel•les d’aquesta nissaga de l’Armada anglesa. Quan vaig saber que O’Brian vivia a Cotlliure des de després de la Segona Guerra Mundial, se’m va acudir fer un documental sobre la seva vida i la seva obra. Fins i tot hi havia una productora interessada. Però l’escriptor va morir al cap de poc temps.

“Els premianencs i el mar”, de l’Associació Bellamar de Premià. Obra col•lectiva que parla del passat mariner de Premià de Mar i de la relació dels premianencs amb el mar, en tres àmbits: la platja, la pesca i la marina mercant, a l’època dels grans velers. El llibre es va fer amb els testimonis i les fotografies dels àlbums particulars de molts premianencs. El fet que jo en sigui el redactor és secundari, tot i que per mi va ser una experiència molt enriquidora. L’important és haver conservat una part important del patrimoni marítim immaterial de Premià. Malauradament el llibre està exhaurit.


“Nuestra vela latina”, de Vicente García-Delgado i Francisco Oller. És la “Bíblia” de les embarcacions tradicionals catalanes que feien i encara fan servir aquest aparell. El llibre és el resultat d’una feina d’investigació llarga i extensa per tota la costa catalana, que ha servit de base teòrica i pràctica per al moviment de recuperació d’aquestes embarcacions, iniciat a Catalunya fa vint-i-cinc anys. És una referència obligada per a qualsevol que vulgui recuperar, aparellar i fer navegar una barca de vela llatina. Puc dir que he tingut l’honor i el plaer de col•laborar amb en Vicente García-Delgado en l’elaboració d’un estudi que ha fet sobre el bou badaloní i que espero que vegi la llum aviat.



“El Mar”, de Philip Plisson. Un regal de la Marta pel meu cinquantè aniversari i un regal també per a la vista. Cadascuna de les imatges de gran format d’aquest mestre de la fotografia marítima és una injecció de mar en vena. He passat molt bones estones amb el llibre obert sobre la falda, capbussant-me en cada una de les fotos i perdent-me en mil i un detalls. Plisson és un autor de referència per a tots els aficionats a la fotografia de tema marítim; i el subtítol de “Pintor de la Marina” que figura sota el seu nom a la portada del llibre li escau a la perfecció.



I em deixo molts llibres més que, per motius purament sentimentals, podrien figurar en aquesta llista, però el tracte eren deu. Quins són els deu llibres que més us estimeu de la vostra biblioteca marítima? No cal que els comenteu, si no us bé de gust. Apunteu només els títols; i si no arriben a deu, no hi fa res. La idea és descobrir nous títols, noves possibilitats de lectura, nous mars per explorar.

Mar de primavera

Aquests dies d’abril el cel és un vol de falciots esvalotats; un ball de núvols, trons i llampecs; una orgia de llums, ombres i contrastos. Plou i fa sol. Als ruixats intensos segueixen estones d’un sol viu que ja es fa notar sobre la pell. Els canvis de llum, l’olor de la terra mullada i l’alè del vent primaveral estoven els sentits i predisposen a la contemplació.

A la tarda m’acosto fins a la platja a fer quatre fotos. Ha caigut un bon aiguat, però després ha escampat i ha quedat una tarda deliciosa. Sobre la ratlla de l’horitzó, núvols d’un blanc puríssim comencen a tenyir-se amb els esquitxos de grosella del sol ponent i adopten tons i textures de sucre filat. Les llums són d’una delicadesa subtil i exquisida, gens estrident, com filtrades per una gassa. El mar, adormit, gairebé no es mou. Només un fil d’escuma arran de platja delata el vaivé incansable de la seva respiració profunda. Intento fotografiar el quadre que tinc davant dels ulls, procurant captar-ne tots els matisos possibles, però no estic segur de sortir-me’n. Noto que més enllà d’unes formes fetes de llum i vapor d’aigua hi ha alguna cosa que se m’escapa. Una cosa que s’amaga darrera del paisatge i que intueixo teixida amb els mateixos fils que els somnis incomplits, que els desigs insatisfets. Malgrat tot, ho intento...








Deixo de fer fotos i m’assec en una roca. Per molt que m’hi entesti no aconseguiré retratar un estat d’ànim. M’abandono, doncs, a la contemplació. Miro de no pensar. Que res no s’interposi entre el mar i jo. Busco la manera de donar forma a un sentiment en estat pur, despullat de tota idea preconcebuda, sense cap judici de valor, net d’adjectius i qualificacions, com un haiku: quatre paraules nues que expressen una emoció fugissera, l’essència d’un instant efímer. I aleshores, gairebé sense pensar-ho, m'ha sortit això:

orfe de somnis,
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades.

Veles i blocs per la Costa Brava

Malgrat que el temps va fer la guitza tot el que va poder, la navegada commemorativa del centenari de la Costa Brava va poder complir tots els punts del programa i amb força èxit; fins i tot el primer bany de l’any, que es va fer sota una pluja fina i emprenyadora. I també es va poder navegar, que és del què es tractava. De les tres sortides previstes, se’n van poder fer dues. I la primera, de Sant Feliu de Guíxols a Sant Antoni de Calonge, va ser tot un espectacle que va congregar força gent a la bocana del port per veure la sortida dels vaixells. Tot i que hi havia més mar que vent i la navegació resultava bastant incòmoda, veure navegar junts el Santa Eulàlia, el Sea Star, el Pepa Bandera i el Far Barcelona sota un cel de ventre de burra i a tocar de la costa compensava de totes les incomoditats. I les embarcacions més petites també feien força goig, si més no les que vaig poder veure des del Sant Isidre: el Sant Pau, amb botaló i pollacra, tot i que no és la vela definitiva; la Pepeta, que ha substituït la vela llatina per dues cangrees, seguint la mateixa evolució històrica de l’aparell llatí; l’Onawind Blue, construït per l’intrèpid Ben Crawshaw, esvelt i lleugeríssim com una au marina; la Nena, la dotzena unitat de la flota de Cardona; la Neisha, la Xerina, Sa Xicota, La Pollosa... Suposo que la gent que va seguir la navegada des dels camins de ronda també deurien gaudir d’un bon espectacle, en una mena de viatge en el temps fins a l’època dels grans velers. Tant de bo serveixi per acostar el públic al món de les embarcacions tradicionals, que era un dels objectius de la navegada.

Concert de corns a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Això va ser divendres. I dissabte, després que el sol s’obrís pas entre els núvols, es va tornar a sortir. També hi havia més mar que vent i el Santa Eulàlia, que amb prou feines es movia, de seguida va girar cua i va tornar a port. El Far Barcelona i el Pepa Bandera es van animar a fer unes quantes bordades, i vaig poder fer unes bones fotos del Far que ens va passar ben a prop amb tot el velem desplegat excepte les escandaloses. És un veler robust, però harmoniós i proporcionat; un regal per a la vista veure’l navegar. Parlant amb el seu patró, en Miquel Borillo, comentava que ja hi ha tres jakts a Catalunya: el Far Barcelona (ex Anne Dorthea), noruec; l’Arän, suec; i el Ciutat de Badalona (ex Johanne Regina), danès i en fase de restauració. I feia broma dient que “les nòrdiques tornen a la Costa Brava”.

Aquí teniu unes quantes fotos d’aquesta primera gran trobada d’embarcacions tradicional de la Costa Brava i que podria ser que es consolidés. Si més no, en el dinar de cloenda, en Jordi Salvador, president de La Mar d’Amics, va passar el testimoni. Caldrà veure si es recull i la cosa prospera. En qualsevol cas, s’ha de felicitar aquesta entitat pels resultats aconseguits en aquesta primera edició.

La Nena 12, la Neisha i la Pepeta sortint de Sant Feliu.

La Pepeta, amb el nou aparell.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar. I al fons, el Far Barcelona i el Santa Eulàlia.

El Sant Pau, amb una pollacra improvisada, i el Pepa Bandera.

Els vaixells van navegar molt a prop de terra per donar espectacle.

Els més grans de la flota: Far Barcelona, Sea Star i Santa Eulàlia.

Aquesta imatge sembla treta d'un altre temps.

Popes: de goleta mediterrània i de goleta nuruega.

L'elegància de línies del Far Barcelona.

Trinqueta, floc, pitifloc i floc volant del Far Barcelona.

L'Onawind Blue, el més petit de la flota.

De Fisterra a Cap de Creus

Si sou lectors d’aquest bloc des de fa temps, ja coneixeu la Mar, l’Amiga Atlàntica, creadora del bloc “Una mirada a la Ría de Vigo”, un dels espais relacionats amb el mar més interessants i alhora més populars de la blogosfera peninsular. La Mar i el seu marit, en Tin, l’entranyable Capità Haddock, van estar aquesta Setmana Santa a casa nostra per participar en la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, a bord del Sant Isidre. Però abans d’embarcar-nos, ells dos, la Marta i jo vam voltar pel bocí de costa comprès entre Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure, que ells no coneixien. Van quedar encantats amb totes tres localitats, especialment amb Cadaqués, on hi vam establir el port base. En el bloc de la Mar hi trobareu les fotos i impressions de la seva estada a Cadaqués. Naturalment, vam pujar a Cap de Creus, que és un punt costaner de visita obligada, i en aquest cas encara més després de l’èxit que va tenir el concurs de fars entre la comunitat de blocs de temàtica marinera. Allà, a peu de far, encastada sobre una roca, hi ha una placa de bronze que diu “De Cabo Finisterre a Cap de Creus”, amb els perfils de tots dos accidents geogràfics units. Gairebé sense dir-nos res, la Mar i jo vam saltar sobre la roca i ens vam donar la mà com a símbol de la unió entre els dos punts més extrems de la península, tan lluny i alhora tan a prop.

Un pont de mar blava de Fisterra a Cap de Creus (Foto: Haddock).

La veritat és que em fa il•lusió aquesta foto perquè, a través d’aquest espai, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses membres de la comunitat de blocaires o blogueiros de Galícia, que escriuen blocs de tema marítim, amb els quals s’ha establert una relació que considero molt enriquidora. M’agradaria que ens féssim una foto semblant a Fisterra. Potser el proper estiu...

La blogosfera marítima està resultant un espai de coneixement i trobada de persones de diversos indrets i procedències que compartim una mateixa passió pel mar i els vaixells i que, en alguns casos, expressem a través d’un bloc. Una d’aquestes persones és en Ben Crawshaw, que escriu el bloc “The Invisible Workshop”. En Ben va venir a la navegada per la Costa Brava amb el seu Onawind Blue, el petit veler construït per ell mateix i amb el qual ha navegat tot sol per la costa catalana, com explica en el seu bloc. Malgrat el mal temps d’aquests dies passats, en Ben dormia a bord de la seva barqueta, abarloada al Sant Isidre, sota una tenda de campanya que feia les funcions de cabina. La Mar el va definir –i penso que encertadament- com “un esperit lliure”.

Un servidor, la Mar i en Ben a bord del Santa Eulàlia (Foto: Haddock).

El Sant Isidre és una festa

Una vegada més, la vida a bord del Sant Isidre va estar presidida per la cordialitat i el bon humor, amb alguns moments d’hilaritat col•lectiva memorables. No sé què té aquest vaixell que fa que els riures estiguin garantits en cada viatge. I això que vam penjar el cartell de “complet”: onze adults i dos nens, compartint un espai reduït durant quatre dies, més un parell de persones que es van afegir als àpats. En alguns moments la cabina semblava la dels germans Marx i el guirigall era impressionant. Però ens ho vam passar molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que les sessions de risoteràpia van resultar força terapèutiques, el millor antídot contra les friccions causades per l’amuntegament i la falta d’espai. Per a què la cosa funcioni s’han de donar, al meu entendre, dues condicions fonamentals: un grup de gent sanota, oberta i sense manies, i una bona teca. De l’alimentació se’n va ocupar en Marcelino, mestre d’aixa fi i cuiner dotat, que ens va preparar uns menús variats i saborosos: marmitako, arròs negre, truites variades, cigrons amb sobrassada... Amb la panxa plena el món es veu d’una altra manera, encara que plogui a bots i barrals.

La cabina dels germans Marx en versió Sant Isidre (Foto: Toni Clapés).

Una part de la tripulació partint-se la caixa (Foto: Toni Clapés).

I pel que fa a la tripulació, a més del Quico Despuig, el patró, i del Marcelino, el cuiner, aquesta vegada ens vam reunir un grup força heterogeni, amb gent de Mallorca, el Jaume Amengual i la seva família, l’Aïna i els nens, el Tià i la Mariona; de Galícia, la Mar i el Tin; del Maresme, les dues Martes i jo; i de Barcelona, en Toni Clapés i l’Anna. Com que encara no érem gaires, vam “adoptar” en Ben i la Montse, tripulant del Sant Pau que havia fet nit al Sea Star i es va quedar a terra quan el bergantí de Sant Feliu va salpar sense avisar, emportant-se la seva motxilla i les seves cremes. Encara riem ara! Bé, s’ha de dir que unes quantes rondes d’anís mallorquí i d’orujo d’herbes gallec van contribuir força a animar la vetllada. Amb el Quico comentàvem aquest poder de convocatòria que té el vaixell per esdevenir el centre de la festa allà on vagi: és l’esperit del Sant Isidre.

Podeu veure més fotos de la trobada "100 Anys navegant per la Costa Brava" en aquest enllaç de Flickr.

“Äran 1903”: d’Estocolm a Vilanova

La goleta Äran, el 1920

La flota d’embarcacions tradicionals de Catalunya compta des de fa un any i mig amb un nou vaixell, l’Äran 1903; però amb prou feines se’l coneix perquè encara no està operatiu. Es tracta d’una antiga goleta bàltica de cabotatge, de 23’5 metres d’eslora, que l’empresa Veles e Vents Navegació Tradicional S.L. va comprar a Suècia per dedicar-la a activitats culturals relacionades amb el patrimoni marítim, el medi ambient i l’entorn marí. Actualment el vaixell és a Sant Carles de la Ràpita, on els mestres d’aixa de Drassanes Alfacs li estan fent diverses feines de manteniment perquè pugui començar a funcionar el proper estiu. L’Äran 1903 tindrà el port base a Vilanova i la Geltrú.

Així serà el plànol vèlic de l'Äran 1903 un cop estigui operatiu.

Inicialment, deu fer uns quatre anys, aproximadament, Veles e Vents tenia un projecte diferent i molt interessant: construir una rèplica d’una goleta del segle XIX, com les que es bastien a molts indrets de la costa de llevant i es dedicaven al transport de mercaderies per la Mediterrània, arribant també fins a Galícia. Però el cost elevat del projecte els va fer decantar-se per la compra d’un vaixell ja construït. L’Äran no és del segle XIX per només tres anys i és suec en comptes de català; però és una embarcació de treball i reuneix les condicions per a convertir-lo en un buc escola que permeti assolir els objectius d’aquesta iniciativa.

L'Äran l'any 1960

Amb l’Äran 1903, Veles e Vents es planteja quatre objectius: recuperar la memòria històrica dels pobles amb tradició marinera; donar a conèixer el nostre entorn marí; educar en el respecte pel medi natural i contribuir a una consciència medioambiental; i utilitzar la navegació tradicional com a recurs educatiu per fomentar el treball en equip, el respecte als altres, la solidaritat i el sentit de responsabilitat. Les activitats del vaixell s’estructuraran en diversos quaderns o programes: d’història, de biologia marina, de medi ambient i de navegació tradicional. Els continguts d’aquests quaderns aniran adreçats tant a alumnes de secundària com a estudiants universitaris i a adults.

Aspecte que tenia l'any 1977, sense els mastelers.

L'Äran va ser construït l’any 1903 a Viken, al sud-oest de Suècia, pel mestre d’aixa A. Olsson, de Heiselborg. El buc es va fer amb fusta d’avet i quadernes de roure. Fa 23’5 metres d’eslora, 6’2 de màniga, 2’82 de calat i pesa 68 tones. La capacitat diürna és de 35 persones i només de 12 en navegació d’altura. Durant molts anys l’Äran va transportar mercaderies diverses entre els països del Mar Bàltic i el Mar del Nord, entre elles botes d’arengades, que es canviaven per peix salat per exportar-lo a la península ibèrica, on es proveïen de sal i vi. A finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, se li va instal•lar el primer motor, que tenia 30 cavalls. I lany 1932 se li va canviar l’arboradura de goleta per la de quetx.

En un escar de Suècia, durant els anys 80.

El 1933 Nils Jönsson, que era el timoner del vaixell, i el seu germà Henry Efraim el van comprar i el van transportar fins a l’illa d’Öresund. Durant els anys 50 va canviar de propietaris diverses vegades, fins que se’n va fer càrrec el mestre d’aixa Janne Karlsson, que el va portar a Estocolm, on va ser reconstruït de dalt a baix. Va ser a la capital sueca on el vaixell va adoptar el nom de la seva nova residència: Ärand of Stockholm.

Aquest és l'aspecte que tenia el vaixell quan el va comprar Veles e Vents.

L’hivern de 2006 el compra Veles e Vents i l’estiu de 2007 el trasllada d’Estocolm a Barcelona, en un viatge força mogut. Després de passar uns mesos a Roses, finalment el porten a les Drassanes Alfacs de Sant Carles de la Ràpita, on les últimes setmanes li han fer diverses feines de reparació i manteniment: calafatejat del folre i de la coberta, canvi de diverses llates, tancament de la fogonadura del pal major, pintura... Dimarts passat el van tirar a l’aigua i, durant el proper mes i mig, acabaran de fer-hi els treballs perquè pugui navegar i començar a desenvolupar els programes previstos.

Navegant entre illes a la sortida d'Estocolm.

Hagués estat fantàstic poder veure l’Áran 1903 a la ruta “100 Anys navegant per la Costa Brava”, al costat d’altres velers de tipologies diverses, com el jakt noruec Far Barcelona, el pailebot Santa Eulàlia, el bergantí goleta Sea Star, les barques de mitjana Sant Isidre, Sant Ramon i Rafael, i el sardinal Sant Pau, entre moltes de les embarcacions que hi participaran. Però haurem d’esperar una altra ocasió.

Boira espessa al Bàltic.

Dia de mala mar entre Portsmouth i A Coruña (Dibuix d'Oriol Llongueres)

L'Äran a Roses

A l'escar de Sant Carles de la Ràpita on se li fan les primeres feines.

L'Äran 1903 amb la cara neta i sense el nom d'Estocolm a popa.

L'Äran torna a l'aigua, pero encara queda molta feina per fer.
(Fotos: "Veles e Vents Navegació Tradicional S.L.)